Archive for the ‘Senat’ Category

Per la televisió sense fronteres, al Senat

Juny 4, 2011

D'esquerra a dreta, Miquel Bofill, Eliseu Climent i Mercè Teodoro, al SenatAcaba de publicar-se el Diari de Sessions de la Comissió de Cultura del Senat del 26 de maig, dia en què hi van comparèixer Eliseu Climent i Mercè Teodoro d’Acció Cultural del País Valencià en relació amb el tancament dels repetidors del senyal de TV3 al País Valencià. El debat va ser molt interessant i si el voleu llegir el trobareu aquí. Entre les qüestions curioses hi ha el fet que qui va actuar com a portaveu del PP tot i insistir que l’Estatut d’Autonomia valencià diu que el castellà i l’idioma valencià són les llengües oficials, en cap moment va entrar en el debat sobre la unitat de la llengua (no la va qüestionar), que havien deixat ben clara els compareixents. Pel que fa al PSOE, fa una intervenció en què, a banda de fer-se ressò de les protestes contra el tancament de TV3 al País Valencià, expressa el seu desig que es tramiti la iniciativa legislativa popular “Televisió sense fronteres” per resoldre definitivament la reciprocitat de les emissions de les televisions de territoris amb una  mateixa llengua, tal com demana ACPV, amb la qual cosa sembla que es confirma que finalment el PSOE sembla disposat a donar-li llum verda. Mentrestant, CiU mira cap a una altra banda, segueix insistint en donar suport a la demanda de Camps d’un tercer multiplex, responsabilitzant a parts iguals PP i PSOE de la situació actual, i no es pronuncia sobre la iniciativa legilativa popular “Televisió sense fronteres”, la tramitació de la qual es troba aparcada encara en el Congrés de Diputats i necessita que els Grups Parlamentaris (també, és clar, el de CiU) pressionin perquè es tramiti abans no acabi la legislatura.

 ————————————————————-

Aquestes van ser les meves intervencions tal com consten en el Diari de Sessions:

El señor PRESIDENTE: gracias, señora Teodoro.

Vamos a abrir un turno de intervención de los distintos grupos parlamentarios. Empezaremos por el grupo proponente y después haremos una intervención de menor a mayor.

Tiene la palabra el señor Bofill por la Entesa Catalana del Progrés.

El señor BOFILL ABELLÓ: (El señor senador inicia su intervención en catalán, que se reproduce según el texto que facilita a la Redacción del Diario de Sesiones.): «Gràcies president,

Gràcies senyor Climent, gràcies senyora Teodoro, gràcies per haver vingut i gràcies per la seva intervenció, clara i documentada. Benvinguts al Senat que hauria de ser la cambra de la pluralitat nacional de l’Estat, d’un Estat que assumís de forma conseqüent que més del 40% dels seus ciutadans viuen en territoris on comparteixen, com a llengua pròpia comú, el català, el gallec o l’euskera. Benvinguts en aquesta Comissió de Cultura on paradoxalment, tot i ser de cultura i a la cambra territorial, el Reglament només ens deixa parlar en castellà. Els prego que acceptin les meves disculpes, que espero que comparteixin amb mi altres senadors, pel fet que no hagin pogut expressar−se avui en la seva llengua. Des que el 2004 vaig començar a exercir les funcions de senador, treballo per una plena normalització de l’ús de les llengües dels ciutadans de l’Estat en aquesta Cambra i, per ara, el màxim que hem aconseguit és que en el debat de mocions en el Ple es puguin usar totes les llengües oficials en alguna comunitat autònoma, cosa que es fa amb molta naturalitat i normalitat, ben lluny de la Babel apocalíptica que alguns anunciaven. El que realment és paradoxal és que quan debatem entre senadors en els Plens puguem utilitzar les nostres llengües i no ho puguin fer els ciutadans quan compareixen al Senat a petició nostra. Senyor president, senyors senadors els insto a adoptar mesures perquè això no torni a passar, els insto a demanar, a la Presidència i la Mesa del Senat i als seus grups parlamentaris, perquè facin una interpretació flexible del Reglament que permeti que els compareixents, si així ho desitgen, es puguin expressar en català, en gallec o en euskera.

És una qüestió de llibertat, de normalitat democràtica en un espai plurilingüe.

Continúo en castellano dado que la falta de traducción simultánea me obliga a autotraducirme, cosa que puede hacer muy pesada mi intervención, en una situación kafkiana. Un Reglamento poco respetuoso con la pluralidad, es decir con la libertad, me obliga a dirigirme en castellano a los comparecientes, ciudadanos valencianos, que me entenderían perfectamente en la lengua que compartimos. Daba la bienvenida en catalán al señor Climent y a la señora Teodoro y les pedía disculpas porque no han podido expresarse en su lengua en esta supuesta Cámara territorial, al tiempo que señalaba lo paradójico que resulta que hayamos modificado el Reglamento para que el debate de mociones entre senadores en el Pleno pueda hacerse con normalidad, como así sucede, utilizando las lenguas oficiales de las comunidades autónomas y que, en cambio, cuando invitamos a ciudadanos a comparecer en esta Cámara no puedan expresarse en su lengua. Por ello señor presidente, señores senadores, les instaba a tomar medidas para que no vuelva a ocurrir, a pedir a la Presidencia, a la Mesa del Senado y a sus grupos parlamentarios que hagan una interpretación flexible del Reglamento, que permita, cuanto menos, a los comparecientes, si así lo desean, expresarse en catalán, en gallego o en euskera. Es una deferencia que somos capaces de tener con ciudadanos extranjeros y que deberíamos tener con nuestros conciudadanos. Creo que es una cuestión de libertad y de normalidad democrática en un espacio plurilingüe. Perdonen el excurso pero a nadie se le escapa que tampoco estamos muy lejos del motivo de la comparecencia de hoy.

En febrero de este año el Gobierno de la Generalitat Valenciana ordenó el cierre de los repetidores que permitían a los ciudadanos valencianos ver las emisiones de TV3 desde hacía veintiséis años. Nuestra primera reacción, como la de tantos ciudadanos que salieron a la calle a protestar en Cataluña y en el País Valencià, fue de total indignación. Cómo en pleno siglo xxi, en plena época de información se podía coartar la libertad de los ciudadanos de escoger, porque no se les obliga, es su libertad, uno u otro canal de televisión en lo que además era un atentado contra la normalización del plurilingüismo y contra la difusión y el uso de la lengua que compartimos catalanes y valencianos. Una lengua con una demografía relativamente reducida que necesita como el aire que respiramos que todos sus hablantes tengan una oferta informativa, cultural y de ocio lo más amplia posible en esa lengua. Es fácil comprender la importancia que tiene para nuestra lengua, para nuestros ciudadanos y para las industrias culturales que exista un espacio de información, de difusión cultural y de participación lo más amplio posible en nuestra lengua común. El espacio cultural y lingüístico cataláno-valenciano-balear tiene unos 11 millones de habitantes y puede ser sostenible, pero necesita seguridad, estabilidad, medidas adecuadas de fomento y sobre todo libertad. Los intentos de cercenarlo no son más que intentos de liquidar la diversidad cultural, intentos de ahogar una cultura y una lengua que como todas son un patrimonio de primer orden de la humanidad. Ante el atropello que suponía el cierre de las emisiones de TV3 en el País Valencià solicitamos inmediatamente la comparecencia de los responsables de Acciò Cultural del País Valencià, entidad que había asegurado la recepción de los canales de TV3 en dicho territorio desde sus inicios.

Al tiempo los senadores Josep Maria Esquerda, Pere Muñoz y yo mismo presentamos una batería de preguntas escritas al Gobierno que aún no han recibido contestación y solicitamos las comparecencias del ministro de Industria y de la ministra de Cultura, porque consideramos que el Estado, que el Gobierno tiene una responsabilidad muy importante en esta cuestión y en todas las que tienen que ver con la protección y el fomento de la diversidad cultural y lingüística, particularmente cuando afectan a más de una comunidad autónoma (la Mesa del Senat no ens ha acceptat de tramitar la compareixença dels ministres, ja que sembla que s’han negat a comparèixer, al·legant que el tancament dels repetidors de TV3 no és un assmpte de la seva competència). También el Gobierno tiene que velar por el respeto de las libertades fundamentales en relación con derechos de los ciudadanos, como es el poder acceder libremente a la información y a la cultura en su propia lengua. El Gobierno del Estado tiene estas responsabilidades por mandato constitucional y de las leyes y tratados internacionales que ha suscrito, entre las cuales la ya citada Carta Europea de las Lenguas que en su articulado se refiere claramente a la obligación del Estado de garantizar por encima de los límites administrativos las emisiones de radio y televisión en una lengua usada en una forma idéntica o próxima de una lengua regional o minoritaria. Esto es muy interesante porque aquí no valen excusas de que se denomine valenciano o catalán, y me gusta que lo hayan dicho los comparecientes valencianos con los que compartimos una misma lengua así como con otros muchos senadores, algunos presentes en esta sala. Queda claro que el que sean dialectos distintos, denominaciones distintas, no es excusa para que no se asegure esta comunidad de comunicación. Este es también uno de los motivos de la comparecencia de hoy en el Senado, ya que no estamos ante una cuestión que dependa únicamente de las relaciones del Gobierno valenciano con el catalán y del Gobierno valenciano con las entidades culturales valencianas, como Acciò Cultural del País Valencià o Escola Valenciana, y de los ciudadanos valencianos que tienen derecho a recibir la oferta más amplia de televisión en su propia lengua, sino que estamos ante la cuestión de asegurar la reciprocidad de la recepción de lasemisiones de radio y televisión entre comunidades autónomas que comparten, aunque sea en partes de sus territorios, el catalán el gallego o el euskera, lo que viene condicionado por la legislación estatal y por las competencias del Estado en materia de telecomunicaciones. De ahí la importancia de las intervenciones de los comparecientes que apuntan una posible vía de solución definitiva, que es la que se plantea en la iniciativa legislativa popular Televisión Sin Fronteras, avalada por más de 650 000 ciudadanos, pero que en un país poco acostumbrado a las iniciativas democráticas de los ciudadanos nos tememos que duerma en el limbo de la tramitación parlamentaria en este fin de legislatura. También este es uno de los motivos de su comparecencia. Nos gustaría conocer, en la medida de lo posible, cuál es la situación actual de esta tramitación y que consideremos y estudiemos qué podríamos hacer desde el Senado sobre toda esta cuestión para favorecer su toma en consideración. No les pido a los comparecientes que me respondan ya que más bien es una obligación que nos marcamos nosotros mismos como senadores porque formamos parte de las Cortes Generales, que es donde este proyecto está en este momento, y, por lo tanto, es responsabilidad nuestra también asegurar su tramitación parlamentaria.

Asimismo en la negociación bilateral entre los Gobiernos valenciano y catalán se ha suscitado la demanda del Gobierno valenciano de disponer de otros múltiplex para poder dar cabida a la reciprocidad entre las emisiones de los canales autonómicos. En este caso también se plantea la necesaria intervención del Gobierno del Estado, que es quien debería acordar la concepción de este nuevo múltiplex.

Por la respuesta que dio a una pregunta sobre esta cuestión de nuestro compañero del grupo, el senador Josep María Esquerda, el secretario de Estado en su comparecencia en la Comisión de Industria, en realidad el Gobierno valenciano tiene espacio comunicativo de sobra en la actualidad para que se pueda producir dicha reciprocidad, ya que ocupa su segundo múltiplex con las mismas emisiones que ya están en el primero, con lo cual es evidente que tienen todo un múltiplex libre para poder realizar esta reciprocidad que se le está pidiendo y que dicen que a lo mejor podrían aceptar. Nos tememos que en el fondo de esta polémica entre el Gobierno valenciano y el Gobierno del Estado no haya más que excusas para alargar la situación actual, en la que no se respeta el derecho de los ciudadanos valencianos a recibir TV3 en el País Valencià. El actual Gobierno catalán ha planteado que si dicha concesión –la de un nuevo múltiplex−, equiparando el número de múltiplex de ambas comunidades, permite un desbloqueo de la situación, bienvenido sea. Lo que está claro es que si se llegara a producir la concesión de un nuevo múltiplex, debería estar siempre condicionado a que su uso fuera el de asegurar la reciprocidad de la recepción sin condiciones, libre de todas las emisiones televisivas, en el espacio lingüístico catalán −es decir, catalán, valenciano o balear− que compartimos. (El señor senador continúa su discurso en catalán, que se reproduce según el texto que facilita a la Redacción del Diario de Sesiones.)

«Gràcies novament per la seva compareixença, que està sent d’un gran interès i que espero que pugui produir algun fruit positiu que contribueixi a normalitzar la recepció dels canals de TV3 al País Valencià.»

Decía que daba las gracias a los comparecientes por su exposición, que creo que está siendo de un gran interés y que espero que pueda producir algún fruto positivo en esta Cámara y contribuya a normalizar la recepción de los canales de TV3 en el País Valenciano. Yo creo que alguna iniciativa deberá gestarse en el Senado como Cámara territorial −a ver si lo demuestra de una vez− para que prospere la iniciativa legislativa popular, proposición de ley de Televisión sin Fronteras que está en este momento en el Congreso de los Diputados.

Gracias, president.

(…)

 El señor PRESIDENTE: Muchas gracias.

Vamos a abrir un brevísimo turno de réplica. Como saben sus señorías, tenemos una continuación de la comisión en otro sitio. Disponen de dos minutos, por lo que les ruego resuman. Tiene la palabra el señor Bofill, por la Entesa Catalana de Progrès.

El señor BOFILL ABELLÓ: Gracias, presidente.

Seré muy breve porque no hemos venido aquí a polemizar. Les podría decir muchas cosas respecto a la intervención del senador Chiquillo, pero me gustaría resaltar aquellas en las que, en realidad, estamos de acuerdo. En ese aspecto me ha alegrado mucho su intervención, aunque no voy a hablar de sus ataques al tripartito, como si este fuera la bestia negra. Eso no lo voy a replicar porque las cosas están claras. Simplemente querría aclarar dos cuestiones: una, respecto al motivo de la comparecencia, para apoyar la posición del presidente, y otra, respecto al tema que nos trae aquí, ver qué alternativas hay.

Cuando solicitamos la comparecencia, estaban muy claros los motivos y se lo puedo decir en nuestra lengua común, porque así figura en la solicitud que presentamos en el registro, en catalán y también en castellano. Lo voy a leer en catalán y quien quiera consultarlo en castellano puede hacerlo, pero usted me entenderá perfectamente. (El señor senador continúa su intervención en catalán, que se reproduce según el texto que facilita a la Redacción del Diario de Sesiones.) «Sol·licita la compareixença del Sr. Eliseu Climent, president d’Acció Cultural del País Valencià, a la Comissió de Cultura, perquè pugui explicar: 1) la importància cultural que té la recepció universal de TV3, el Canal 9 i IB3, i en general de les emissions de televisió en la llengua pròpia i comuna de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, en aquests territoris i en els altres amb qui comparteixen llengua i cultura; 2) la història de la recepció de les emissions de TV3 al País Valencià i dels obstacles que ha trobat aquesta associació cultural a l’hora de mantenir els reemissors del senyal de TV3 al País Valencià fins al seu tancament; i 3) les mesures que proposa l’entitat que presideix per resoldre la situació.» Exactamente aquello a lo que se han ceñido las intervenciones de los comparecientes. Y han hablado justamente de la ILP Televisión sin Fronteras porque es quizá la medida principal que se está proponiendo para llegar a una solución definitiva del problema. Lo que quiero subrayar −y ya he dicho que no quiero polemizar− es que me alegro mucho y tomo nota de que el senador Chiquillo, en representación del Partido Popular Valenciano y del Partido Popular en esta comisión, no se oponga a la reciprocidad y hasta la desee, porque esto es una buena noticia, es un buen augurio para que avance una propuesta de legislación de televisión sin fronteras que no pretende otra cosa que asegurar para siempre, independientemente de coloraciones políticas y de cualquier connotación, un objetivo común, y es que los ciudadanos −porque estamos hablando del derecho de los ciudadanos−puedan recibir todas las televisiones que se emiten en su lengua, y ellos son libres de escoger lo que quieren ver y lo que no quieren ver, porque de lo que estamos hablando, en realidad, es de libertad.

Majoria al Senat perquè el govern de l’Estat pagui a la Generalitat els 1450 milions del fons de competitivitat

Mai 4, 2011

Vídeos de la notícia a TV3 i de les meves intervencions en el Ple del Senat del 27 d’abril al web del Senat:

http://www.tv3.cat/videos/3492452/El-Senat-reclama-el-fons-de-competitivitat-amb-els-vots-dels-senadors-del-PSC-i-el-suport-del-PP

http://www.senado.es/legis9/plenos/ds_20110427_65.html (diari de sessions i vídeos de les intervencions)

Dèficit fiscal, incompliments del finançament acordat, lleis que afecten competències pròpies sense finançament… un autèntic tsunami anual contra l’economia catalana

Abril 29, 2011

Aquesta va ser la meva segona intervenció en el Ple del Senat d’aquest dimecres, 27 d’abril, en defensa del dret de la Generalitat a ingressar les quantitats corresponents al fons de competitivitat de 2011 (aquí, en el diari de sessions, trobareu tot el debat):

En primer lloc, vull agrair el suport manifestat per altres grups parlamentari a una moció que té voluntat d’obtenir un suport majoritari, si pot ser unànime de la Cambra, perquè es refereix exclusivament, encara que es digui el contrari, al compliment d’un Acord i d’una Llei vigent, per al pagament d’una bestreta a compte del Fons de competitivitat que ja s’ha fet efectiva en anys anteriors i que el propi acord i la pròpia Llei ja preveuen que es faci també en el 2011. Jo no sé perquè el senyor Lerma em diu que la llei preveu que ho faci el 2009 i 2010 i no diu que diu que ho faci per al 2011, perquè sí que ho diu la llei.

Insisteixo en demanar al Grup del Govern que modifiqui ja avui la seva posició, perquè estem davant una operació de regateig poc digna si es vol lleialtat institucional i cooperació en la lluita contra la crisi, i també perquè estic convençut que més tard o més d’hora, aquí o al Congrés, o en la negociació directa del Govern de l’Estat amb el de la Generalitat, s’acabarà adoptant un acord similar al que avui els proposem per fer efectiu un avançament del fons de competitivitat en aquest exercici.

A algun acord s’haurà d’arribar i a mi em sembla que estaria bé que fos aquest, que simplement el que fa és reproduir el que diu la llei. No diu res més. He procurat fer un redactat que fos el més assumible per a tohom. La Generalitat de Catalunya, i crec que s’ha d’afegir això, no podrà complir l’objectiu de dèficit fixat pel Govern per a Catalunya de l’1,3% per a aquest 2011, si el Govern de l’Estat no compleix amb les seves obligacions que inclouen aquesta bestreta del Fons de Competitivitat.

Aquesta és la realitat. Ja que tot i comptabilitzant tots aquests ingressos de l’Estat, fruit, entre altres, dels acords de finançament i la bestreta del fons de competitivitat, de la compensació per la supressió d’alguns impostos, i de la liquidació per aplicació de la disposició Addicional tercera de l’Estatut, la Generalitat ha d’assumir una reducció de la despesa del 10%, per poder assolir l’objectiu de dèficit fixat. Si finalment l’Estat no paga, —i sí que té a veure, sí te a veure perquè 1.430 milions són molts milions, i sí te a veure amb els problemes de retallades— o es doblarà el dèficit previst, si l’Estat no paga, cosa particularment negativa en l’actual conjuntura econòmica internacional, o s’haurà de doblar la retallada, perquè ja va venir el Sr. Zapatero a Catalunya dient que no n’hi havia prou amb el 10% i que volia el 20%.

Doncs els catalans no volem el 20% de retallada a Catalunya! I no ho volem perquè repercuteix ens els serveis socials dels ciutadans de Catalunya, i no volem més retallades. I no ho volem que el govern de Catalunya, amb el qual no compartim la ideologia, pugui utilitzar això com a excusa per canviar el model dels serveis socials de Catalunya i, per tant, des d’una posició d’esquerra el que fem és demanar a l’Estat que compleixi.

I, arribats en aquest punt, potser cal que ens plantegem quines són les causes de la situació financera de la Generalitat en un país econòmicament fort com és Catalunya. I no va ser precisament el govern de l’Entesa el que va produir una dilapidació dels recursos. No, senyors. En primer terme, no em puc estar de dir-ho pel broc gros —no em puc estar de dir-ho— la relació amb Espanya és molt cara per a Catalunya. Aquest és un problema estructural fonamental, amb un dèficit fiscal negatiu per a Catalunya equivalent a una mitjana anual del 10% del seu PIB, que en xifres absolutes són 20.000 milions d’euros anuals generats per l’economia catalana, gairebé 3.000 euros per habitant de Catalunya, que no són reinvertits a Catalunya, amb tot l’impacte negatiu que això té sobre el nostre desenvolupament econòmic i sobre la qualitat dels serveis que es presten al nostre país. Mirin, el tsunami al Japó diuen que té una repercussió del 7% del Japó. Doncs, escolti, miri, nosaltres tenim un tsunami cada any, un tsunami que ens ve de l’Estat. Ja en parlarem, perquè d’això —i amb això coincideixo amb el senador Pérez Bouza, n’hem de parlar, perquè el sistema actual té caducitat al 2013 i és evident que d’aquí al 2013 n’hem de parlar d’aquest tema.

És evident que aquesta situació de queixa permanent no és sostenible, però és que no és una queixa permanent, és que nosaltres tenim un problema, que és que no recaptem i administrem els nostres recursos. Però és que, entrant en el detall, hi ha més elements que expliquen la situació financera negativa de la Generalitat, elements de tipus concret. Hi ha un deute sanitari històric que no s’ha compensat suficientment en els diversos acords de finançament. Ahir celebràvem l’aniversari de la Llei de Sanitat. Però és que aquesta Llei de Sanitat va comportar una extensió de drets sanitaris quan a Catalunya ja s’havien traspassat les competències i això mai no s’ha acaba de compensar. Mai.

Diversos incompliments del principi de lleialtat institucional per part de l’Estat en els últims anys han repercutit negativament en les finances de Catalunya. Per exemple, a les ajudes a la dependència, el cost, segons la llei, hauria de repercutir en un 50% a l’Estat i un 50% la Generalitat, però la veritat és que des que està en aplicació aquesta llei, un 61%, perdó, un 69% l’està assumint la Generalitat i un 31% l’Estat. Això repercuteix en les finances de la Generalitat. Les reformes de la Llei d’Estrangeria van comportar la regularització d’un munt de persones i ha augmentat la població de Catalunya amb drets socials i això ha tingut una repercussió en la sanitat catalana. La transposició de diverses directives europees sobretot en temes de Medi Ambient ha tingut una repercussió en les finances de Catalunya i no ha estat finançada per un finançament addicional. Els costos derivats de l’aplicació de l’estatut bàsic del treballador públic també han tingut una repercussió en les finances de la Generalitat.

A l’etcetera de totes aquestes lleis aprovades sense una previsió d’augment dels recursos de la Generalitat quan afecten competències que li són pròpies, cal afegir-hi les quantitats pendents de liquidació en relació amb el compliment de la Disposició addicional tercera de l’Estatut. És a dir que estem en un constant regateig dels recursos que ens són propis, i això ha de canviar.

Així, ens trobem que una bona part del dèficit de la Generalitat i del creixement del deute públic a Catalunya es deu principalment al desgast que produeix un finançament sempre insuficient de la Generalitat d’acord amb les competències assumides i amb les carències en inversions de les nostres infraestructures, en relació amb les quals no em puc estar de deixar de citar la vergonya de la Nacional II a la meva circumscripció de Girona, que és l’exemple palpable del maltractament de l’Estat a Catalunya.

Aquest desgast està agreujat, a més, pel constant regateig del que ja ha estat negociat i acordat quan arriba el moment de fer-ho efectiu, com passa avui amb el pagament de la bestreta a compte del fons de competitivitat, que esperem que més aviat que tard es concreti. Esperem doncs que ben aviat es convoqui la Comissió Mixta perquè això sigui possible.

I ho repeteixo, no volem retallades substancials a Catalunya ni en Sanitat ni en Ensenyament, per això volem tot el finançament previst per a la Generalitat de Catalunya, i per als propers anys un canvi del sistema perquè Catalunya recapti i administri els seus impostos.

Gràcies.

Els acords s’han de complir, sobretot quan representen una compensació mínima de greuges importants i continuats: com en el cas del fons de competitivitat, 1.450 milions per començar a compensar els 20.000 milions del dèficit fiscal

Abril 29, 2011

Aquesta va ser la meva primera intervenció en defensa de la moció per instar el govern a pagar ja les quantitats compromeses a compte de l’anomenat fons de competitivitat (aquí, en el diari de sessions, trobareu tot el debat, si teniu temps, val la pena llegir-lo):

Pacta sunt servanda.

Els pactes obliguen, els pactes s’han de complir.

De forma potser excessivament teatral, estava temptat d’acabar aquí la meva primera intervenció; perquè el que avui plantegem amb aquesta moció no és res més que insistir en la necessitat que els pactes subscrits entre les administracions es compleixin de forma escrupolosa.

El 15 juliol de 2009, després de mesos i mesos de negociació complexa i feixuga, en el Consell de Política Fiscal i Financera es va subscriure l’acord 6/2009 per a la reforma de sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia. En el marc d’aquest acord, es va considerar que el sistema, alhora que incentivava l’autonomia, el desenvolupament econòmic i la capacitat fiscal de totes i cada una de les CCAA, també havia de tendir a la convergència en el finançament de les necessitats dels ciutadans i amb aquesta finalitat, mitjançant una aportació estatal de finançament addicional, es van crear dos fons amb finançament estatal addicional: un de cooperació, per incrementar els recursos de les comunitats de menor renda o de dinàmica poblacional especialment negativa, i un altre de competitivitat per a les comunitats autònomes que, com Catalunya, tenen un finançament per càpita inferior a la mitjana o a la seva capacitat fiscal; i això només és un eufemisme tècnic per dir que Catalunya, abans d’impostos, com a país emprenedor desenvolupat té una renda, una riquesa superior a la mitjana de l’estat, després, per un tracte fiscal que podríem qualificar d’espoliador retrocedeix per sota de la mitjana.

El mateix acord de finançament de juliol de 2009, a més d’establir que “en els Pressupostos Generals de l’Estat es dotarà anualment el Fons de Competitivitat amb els recursos necessaris”, fixa un règim transitori en què es diu amb tota claredat que l’Estat concedirà, i cito literalment, concedirà, insisteixo, no diu podrà concedir, diu “concedirà els avançaments necessaris perquè les CCAA rebin aquests recursos addicionals amb la gradació corresponent als percentatges del 70%, el 85% i el 100%, en els anys 2009, 2010 i 2011, respectivament.” Per fer-ho possible, en la Llei 22/2009, de 18 de desembre, amb què es regula aquest sistema de finançament, s’estableix el sistema de càlcul del fons i, mitjançant una disposició transitòria tercera, que cito literalment, “s’autoritza el Ministeri d’Economia i Hisenda perquè acordi la concessió d’avançaments el 2009, 2010 i 2011, a compte dels fons i recursos addicionals, un cop les CCAA i ciutats amb Estatut d’Autonomia ho hagin acceptat en Comissió Mixta, amb la finalitat que puguin rebre els recursos addicionals amb la gradació corresponent als percentatges del 70%, 85% i 100% respectivament.” I afegeix: “Aquests avançaments podran revestir la forma d’avançaments de tresoreria”, és a dir, es podran fer efectius encara que no apareguin consignats en els pressupostos.

Complint amb l’esperit, la voluntat clara expressada en l’Acord de juliol de 2009 i aplicant la lletra de la llei, el Govern de l’Estat va fer efectius els avançaments corresponents als anys 2009 i 2010. No veiem el motiu pel qual ara, per a aquest 2011, tal com preveuen l’acord i la disposició transitòria segona de la llei, no ho hauria de fer. He presentat aquesta moció al Ple amb el convenciment que, més enllà de consideracions d’oportunitat, responia a l’esperit i a la lletra del pacte d’Entesa, del compromís de l’Entesa Catalana de Progrés amb el país i amb els ciutadans que ens van votar. El pacte d’Entesa responia al compromís comú de defensar, d’una banda la plurinacionalitat, el plurilingüisme i la pluriculturalitat de l’Estat, de promoure les reformes, començant per la del propi Senat, que afavorissin el reconeixement d’aquesta pluralitat i, de l’altra, d’afavorir el compliment dels acords del Govern d’Entesa, més enllà de la llibertat dels senadors de l’Entesa de promoure els punts de vista dels respectius partits en aquelles qüestions que no formaven part del programa comú.

La creació del fons de competitivitat i el sistema fixat perquè l’Estat fes efectius els avançaments a càrrec d’aquest fons forma part de l’Acord de finançament subscrit pel Govern d’Entesa per a la Generalitat de Catalunya i, en aquesta mesura i atenent al fet que es refereix a una qüestió fonamental per als ciutadans de Catalunya com és millorar el finançament de les nostres institucions i reduir, encara que sigui mínimament, el dèficit fiscal que pateix el nostre país, entenc que va ser assumit pel nostre Grup parlamentari. En aquest sentit, també podria haver-me limitar a dir “Pacta sunt servanda”. Avui tots els senadors de l’Entesa votarem afirmativament aquesta moció, com esperem que ho facin tots els grups de la cambra, també el Grup que dóna suport al Govern, que finalment és qui va subscriure junt amb les CCAA l’Acord de juliol de 2009 que obre la porta al cobrament mitjançant una bestreta del fons de competitivitat, i també el Grup del PP, que sense compartir l’esperit de l’Acord, ha afirmat que creu que s’ha de complir, ha presentat una moció similar per a un proper ple a la qual, en la mesura en què es correspongui amb la que avui presentem també donarem suport, i que ja ha anunciat el seu suport favorable.

Fins aquí m’he referit al contingut estricte de l’Acord signat i a la necessitat que els acords es compleixin perquè hi hagi les condicions mínimes per a una convivència democràtica i una seguretat en les relacions institucionals, sense la qual no hi pot haver confiança, ni es poden assolir objectius que demanen col·laboració lleial i esforç compartit.

Un d’aquests objectius precisament és la reducció del deute públic, que en els últims anys ha crescut desmesuradament, a cavall d’un creixement econòmic inflat artificialment pels especuladors financers, i no té una proporció raonable en relació amb el PIB. Per aconseguir aquest objectiu, cal que totes les administracions públiques assumeixin la seva part de reducció de la despesa i compleixin escrupolosament les seves obligacions les unes amb les altres, i en aquest sentit no seria acceptable que l’Administració General de l’Estat no complís, com a principal recaptador dels impostos, amb les seves obligacions de finançament de les CCAA i de les entitats locals. El deute acumulat pel conjunt d’administracions públiques s’eleva fins a gairebé 639 mil milions d’euros, un 75% d’aquest deute correspon a l’Administració Central, un 18% a les CCAA i un 7% a les entitats locals. Aquí tothom ha de fer el deures i no és acceptable que es carregui només sobre les CCAA.

Des de Catalunya, on el govern malauradament ha posat l’accent en les retallades socials, es té la sensació que nosaltres ja hem començat a complir mentre a la resta de l’Estat encara no s’ha assumit plenament la gravetat de la situació, segurament per una situació preelectoral en què es vol amagar als ciutadans el que els caurà a sobre.

Mirin ha arribat l’hora de parlar clar. Algunes administracions han de deixar de viure per sobre de les seves possibilitats. L’Administració Central de l’estat s’ha d’aprimar, ha de deixar d’assumir competències que no li són pròpies, ha de suprimir ministeris que no són útils. S’ha de reduir el dèficit fiscal de Catalunya, entre altres coses complint amb els acords de finançament pel que fa al fons de competitivitat.

L’esquerra catalana assumeix també el repte de reduir el deute públic a Catalunya, però no està disposada a acceptar que es faci únicament amb retallades que afecten principalment la sanitat pública i l’ensenyament públic, és a dir a drets socials dels ciutadans, dels ciutadans amb menys recursos, no acceptarà que la crisi sigui la cobertura per un canvi estructural del model sanitari públic o del sistema d’ensenyament. Però, perquè es pugui mantenir la columna vertebral de l’estat del benestar a Catalunya, l’Estat ha de complir les seves obligacions financeres amb Catalunya i en els propers anys haurà d’acceptar la retallada del dèficit fiscal de Catalunya. Aquesta és la retallada que volem. Que Catalunya administri plenament als seus recursos. És per això que si volem menys retallades socials, hem d’exigir una retallada substancial del dèficit fiscal. De moment, els Acords vigents s’han de complir i s’ha de fer efectiu l’avançament del fons de competitivitat. Es parla de 1450 milions d’euros que hauria de fer efectius ja l’Estat i, per més matisos que calguin, un ciutadà de Catalunya no pot deixar de confrontar aquesta xifra amb els menys de mil milions de dèficit de la sanitat catalana, un dèficit en bona part induït per dècades d’incompliments amb Catalunya, cosa a la qual em referiré més àmpliament en el torn de portaveus.

Gràcies president.

El Senat insta el Govern de l’Estat que ingressi ja a la Generalitat el fons de competitivitat

Abril 29, 2011

Fons de competitivitat: un primer èxit català, al Senat, promogut per Esquerra, amb el suport dels partits catalans.

 Vam presentar una moció, en nom de l’Entesa Catalana de Progrés, que en la seva part dispositiva era molt simple: “El Ple del Senat insta el Govern a fer tots els tràmits necessaris per tal que es faci efectiva en aquest exercici la transferència a la Generalitat de Catalunya de l’avançament corresponent al Fons de Competitivitat de 2011, en forma d’avançament de tresoreria, d’acord amb la disposició transitòria segona de la Llei 22/2009, de 18 de desembre.” Podia representar el mínim comú denominador dels partits catalans, d’acord amb el que havien expressat en el Parlament de Catalunya.

Alhora s’obrien molts interrogants, i són fàcils d’imaginar les tensions a què he estat sotmès durant aquests dies. En primer lloc, ¿què faria el PSC, que forma part de l’Entesa?, ¿s’alinearia amb el PSOE, com ha fet gairebé sempre al llarg d’aquesta legislatura, o, com jo creia, aquesta vegada hi votarien a favor independentment del que fes finalment el PSOE,  atès que era un acord del govern d’Entesa i que al Parlament de Catalunya els seus portaveus havien manifestat unes posicions pràcticament idèntiques al que plantejava la nostra moció? En segon lloc, ¿què faria el PP, que havia votat en contra del nou sistema de finançament, però que ara, de forma molt demagògica, per desgastar el govern del PSOE, deia que la Llei s’havia de complir i no acceptava la interpretació que en feia el PSOE? ¿Votaria al favor de la nostra moció? ¿Presentaria alguna esmena que per a nosaltres fos inacceptable i així esquivar de votar-hi a favor? ¿S’abstindria, com va fer córrer algú del PP per les sales de premsa? En tercer, lloc ¿què faria el PSOE? ¿Voldria transaccionar alguna esmena que obrís d’alguna manera la porta a la negociació?

Malauradament, el PSOE, s’ha mantingut extremadament intransigent i gasiu amb Catalunya. Per la resta, tot ha anat de la millor manera possible: l’Entesa s’ha mantingut unida i s’ha visualitzat el que hauria de ser també al Congrés un front català a Madrid amb CiU, i, d’altra banda, vam aconseguir que el PP no presentés cap esmena, ni en voce, com inicialment volia fer l’Alicia Sánchez-Camacho, i, finalment, va votar a favor de la moció, que es va aprovar amb el vot en contra del PSOE i del senador del BNG (amb una justificació extremadament contradictòria) i l’abstenció del PNB (que sempre que es parla de calés va a la seva).

Per reduir el dèficit català i fer front a les retallades socials, reclamem també a Madrid el que és nostre: per començar els 1.450 milions d’euros que ens corresponen del fons de competitivitat

Abril 21, 2011

Aquest dilluns vaig presentar al Registre del Senat aquesta moció que es debatrà en el proper Ple, dimecres 27 d’abril, per tal que el govern de R. Zapatero compleixi els seus compromisos amb Catalunya. En la votació, tothom s’haurà de “retratar”, des del PSC (que forma part de l’Entesa i no del Grup Parlamentari del PSOE, i té opció a votar junt amb els altres partits catalans) al PP que va dient que ells sí que complirien:

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

El Govern espanyol ha plantejat  per al període 2011-2013 una reducció dràstica del deute públic; perquè aquesta reducció es pugui fer sense posar en perill els pilars bàsics de l’Estat del benestar, particularment en salut i ensenyament, cal que el Govern tingui en compte tant la distribució de competències (que en aquestes matèries, com en pràcticament la majoria dels serveis d’atenció a les persones, corresponen sobretot a les comunitats autònomes), com el fet que l’endeutament de l’Administració General de l’Estat és molt superior (segons alguns càlculs, fins a cinc vegades superior) al de les comunitats autònomes i les administracions locals. És per això que sembla lògic esperar que el Govern es plantegi una dràstica reducció de les estructures de l’Administració General de l’Estat, particularment quan estan duplicant, de forma innecessària i poc útil als ciutadans, serveis que ja es presten de manera més propera des de les  comunitats autònomes que en tenen les competències, i compleixi tots els seus compromisos per al finançament de les comunitats autònomes.

En el cas de Catalunya, ja prou maltractada per un saldo fiscal negatiu d’uns 20.000 milions d’euros anuals, equivalent al 10% del seu PIB, els ajustos a realitzar per la Generalitat per assolir els objectius d’estabilitat pressupostària aprovats pel Govern de l’Estat només seran possibles si, de manera simultània, aquest mateix Govern compleix íntegrament en l’actual exercici de 2011 els compromisos derivats del vigent Acord 6/2009, de 15 de juliol, per a la reforma del Sistema de Finançament de les Comunitats Autònomes i les previsions de la disposició transitòria segona de la Llei 22/2009, de 18 de desembre, amb què es regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia i es modifiquen determinades normes tributàries,  per acordar en els anys 2009, 2010 i 2011 la concessió d’avançaments a compte de fons addicionals com el de competitivitat, destinat a reduir les diferències en finançament homogeni per càpita entre comunitats autònomes.

Si el Govern de l’Estat no compleix aquests compromisos, estarà contribuint a posar en perill la prestació dels serveis bàsics a què tenen dret els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, atès que la Generalitat té compromesa de manera finalista el 80 per cent de la seva despesa a polítiques socials, un 70 per cent de la qual es destina a despeses del personal que presta aquests serveis en àmbits com els de la salut i l’ensenyament.

D’altra banda, tant el Govern de la Generalitat com la pràctica totalitat de les forces parlamentàries catalanes comparteixen aquesta exigència que es compleixin els acords de finançament i que es transfereixin aquest any 2011 els aproximadament 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat que corresponen a Catalunya.

Per tot això, el Grup Parlamentari Entesa Catalana de Progrés presenta la següent: 

MOCIÓ

El Ple del Senat insta el Govern a fer tots els tràmits necessaris per tal que es faci efectiva en aquest exercici la transferència a la Generalitat de Catalunya de l’avançament corresponent al Fons de Competitivitat de 2011, en forma d’avançament de tresoreria, d’acord amb la disposició transitòria segona de la Llei 22/2009, de 18 de desembre.

La resposta esperada: segons el ministre tot va bé

Març 9, 2011
“Blanco recorda que les companyies van on volen i respon que Aena ja ha abaixat les taxes”,  el Diari de Girona resumeix amb aquest titular la resposta del ministre de Foment a la meva pregunta oral en el Ple d’ahir del Senat sobre la necessitat de traspassar l’aeroport de Girona a Catalunya i la seva gestió al territori.  Aquí podeu llegir tot l’article del Diari de Girona; un resum força complet de la meva intervenció i de la resposta del ministre.
El Punt ho recull més breument així: 
 
“Pregunta al Senat

“D’altra banda, el senador de l’Entesa Miquel Bofill va traslladar ahir al ministre de Foment, José Blanco, una pregunta sobre la situació de l’aeroport de Girona. Bofill va recordar que les instal·lacions de Vilobí comporten beneficis econòmics a Aena, però que això és en bona part gràcies a les ajudes que des de Catalunya s’han donat a Ryanair. A més, va insistir en la demanda del traspàs a la Generalitat de la infraestructura. Blanco va respondre que Aena ja ha baixat les taxes a Girona i que així n’ha fomentat la competitivitat. També va incidir en el fet que la situació canviarà amb el nou model aeroportuari.”

Aquí podeu consultar tot l’article d’El Punt.

L’aeroport de Girona s’ha de gestionar des del territori

Març 8, 2011

Acabo de fer una pregunta oral sobre l’aeroport de Girona al ministre de Foment, José Blanco (quan tingui el text de la seva resposta el publicaré en aquest mateix bloc). Aquestes són les notes en què he basat la meva intervenció:

Gràcies, president,

Buenas tardes, señor ministro,

Hace un año, en una sesión de control como esta, usted me dijo en gallego que también era de los que quería que en el Senado se hablara en gallego. Pues, ya lo ve, se quedo corta la reforma del Reglamento y no podremos hablar hoy nuestras lenguas. Dejando constancia de mi desacuerdo, le formularé en catalán la pregunta que ya conoce:

¿Quina previsió té el Govern de promoure canvis en la gestió de l’aeroport de Girona, durant aquesta legislatura, que la facin més propera al territori i li donin més autonomia?

La petición unánime de la sociedad y las instituciones de Girona es que se traspase el aeropuerto a la Generalitat y que se gestione desde el territorio.

————————— (segona intervenció:)

Gràcies per la seva resposta senyor ministre,

Yo debo trasladarle la inquietud y las aspiraciones de los ciudadanos y el tejido social y económico de Girona.

Datos:

En 2009 utilizaron el aeropuerto de Girona 5.286.975 pasajeros, principalmente viajeros de Ryanair

Ese mismo año el Beneficio Bruto Operativo del aeropuerto fue de 18 millones de euros y, en 2010, de 24,3 millones

(vale la pena subrayar que el de Barcelona fue en 2009 de menos 42 millones y el de Madrid de menos 301 millones)

El aeropuerto de Girona fue en 2009 el segundo más rentable del Estado después de Alicante

También hay que decirlo todo, mientras tanto desde Catalunya se primaba a Ryanair para que operará desde Girona con 4,5 millones de euros.

En este contexto

Desde Girona no se entiende que la política tarifaria y de servicios de Aena haya favorecido en estos últimos tiempos el traslado de Girona a Barcelona  de vuelos de Ryanair, no se entiende que se potencie Barcelona como aeropuerto de lowcost, en lugar de transformarlo, tal como se demanda desde Catalunya, en un auténtico hub intercontinental y tengamos que ir a Madrid para viajar a la mayoría de destinos intercontinentales.

No se entiende que de facto se haya facilitado que Ryanair pudiera hacer una puja de sus exigencias hasta 11 millones de euros para que una parte substancial de sus vuelos y de sus itinerarios continuaran basados en Girona.

No se entiende que no haya un solo interlocutor con Ryanair y las otras compañias para negociar globalmente desde Girona tanto el régimen tarifario y los servicios del aeropuerto como las bonificaciones a las compañías, si fueran necesarias. No se entiende que por un lado Aena pueda exhibir un beneficio de más de 24 millones de euros y, mientras, desde Catalunya se estén pagando 4,5 millones, o más según lo que exige ahora Ryanair, para que eso continúe.

Hoy, si se consuma el anuncio de Ryanair de suprimir 18 rutas y reducir las frecuencias en 17, estamos ante la inminencia de una reducción drástica, de la mitad aproximadamente, del tránsito de pasajeros por el aeropuerto de Girona. Las pérdidas económicas en las comarcas de Girona pueden ser enormes, en un momento de por si bastante delicado y en un momento que la coyuntura política del Mediterráneo podría favorecer la competitividad de nuestro sector turístico.

El aeropuerto de Girona, y la región económica de Girona, Costa Brava,  han demostrado con creces estos últimos años su capacidad de atraer y gestionar millones de pasajeros.

No es razonable ni, por lo tanto, aceptable que por no tomar a tiempo las decisiones adecuadas se ponga en peligro lo conseguido estos años y la posibilidad de diversificar las compañías y los agentes económicos que pueden potenciar el aeropuerto de Girona.

Desde Girona, lo que se demanda es un traspaso del aeropuerto y que se articule una gestión desde el territorio del propio aeropuerto.

Desde Catalunya, lo que se demanda es un traspaso de todos los aeropuertos catalanes a la Generalitat, con autonomía de gestión para cada uno de ellos, para que se conforme un sistema aeroportuario catalán al servicio de una región económica europea de primer orden.

Gràcies, senyor ministre.

Gràcies, president.

Roses, Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, Blanes… cal una aplicació raonable de la Llei de Costes i una defensa de les competències de la Generalitat

febrer 14, 2011

La setmana passada es van debatre al Ple del Senat dues proposicions de llei, una del PP i una altra de CiU, per reformar la Llei de Costes. La del PP era un atac en tota regla a la protecció de la Costa, la de CiU pretenia limitar-se a l’excepcionalitat dels casos d’Empuriabrava (Castelló d’Empúries), de Santa Margarida (Roses) i de Blanes, però amb una reforma de caràcter general que, aplicada en altres contextos, podria suposar una amenaça també per a la protecció del litoral. Les dues, que no tenen cap possibilitat de ser realment tramitades en aquesta legislatura i a les portes de les eleccions municipals, tenen un tuf fort d’electoralisme. Vam votar en contra de la presa en consideració de la del PP i a favor de la presa en consideració (que no vol dir acord amb tot el seu contingut) de la de CiU. Aquesta va ser la meva intervenció en el debat de la segona Proposició de Llei:

“Els senadors del PSC votaran en contra d’aquest proposició, d’acord amb la posició expressada pel Grup Socialista. Els senadors d’Esquerra i d’Iniciativa votarem a favor de la seva presa en consideració perquè encara està pendent trobar una solución negociada al problema plantejat per una aplicación rígida, burocràtica de la Llei de Costes.”

No sin plantear la necesidad de una nueva reforma del Reglamento para ampliar a todo el Pleno el uso de las lenguas oficiales y protestar por no poder expresarme en catalán, continúo en castellano.

Decía que los senadores del PSC van a votar en contra de esta proposición, de acuerdo con la posición expresada por el Grupo Socialista, y los senadores de Esquerra e Iniciativa, en cambio, vamos a votar a favor de la toma en consideración de esta proposición de ley, porque aún está pendiente encontrar una solución negociada al problema planteado por una aplicación rígida y burocrática de la Ley de Costas, y porque se han empezado a dar los pasos para el deslinde sin tener en cuenta las competencias de la Generalitat de Catalunya y sin atender las legítimas demandas de los ayuntamientos y de los propietarios afectados, en relación con los que se ha generado una alarma innecesaria.

Como senador por Girona, circunscripción en la que se dan las circunstancias excepcionales a que se refiere esta proposición de ley, insisto en que el Gobierno debe entender que hay que encontrar una solución negociada que conjugue el interés público, y muy particularmente la protección del entorno natural, según lo que prevén la Ley de Costas, el Estatuto de Autonomía de Cataluña y las leyes catalanas, con los legítimos intereses de los vecinos y los ayuntamientos de Roses, de Castelló d’Empúries, de Sant Pere Pescador y de Blanes.

Por lo que se refiere al caso de Blanes, debo precisar algo que, si se cumple, será una noticia muy positiva: el director general de Costas me comunicó hace pocos días que había llegado a un acuerdo con el Ayuntamiento de Blanes para que los nuevos límites de la zona marítimo-terrestre coincidan con el trazado del nuevo proyecto de paseo marítimo; solución que, por lo que conozco, podría dar satisfacción a las demandas de los campins afectados, del Ayuntamiento de Blanes y de personas como los senadores de la Entesa por Girona, que hemos hecho gestiones para llegar a una solución razonable. Sin embargo, el ministerio ya debería comunicar en forma esta decisión al Ayuntamiento de Blanes y a las partes afectadas.

Votaremos a favor de la toma en consideración de la proposición como un toque de alerta al Gobierno para que encuentre una solución que satisfaga a las partes; una solución que tenga en cuenta que, al fin y al cabo, la marina de Empuriabrava fue legalizada por acuerdo del Consejo de Ministros de julio de 1980 y, desde que a finales del mismo año se transfirieran a la Generalitat de Catalunya la titularidad de la mayoría de puertos del litoral catalán —y, entre ellos, la marina de Empuriabrava—, estos se rigen por la normativa catalana que ya regula una franja de servidumbre análoga a la prevista en la legislación estatal, con la salvedad de que se respetan las situaciones derivadas del planeamiento urbanístico vigente y de licencias otorgadas por los ayuntamientos antes de la aprobación de la Ley de puertos de la Generalitat, garantizando en todo caso que se cumplan de manera alternativa las finalidades propias de esa zona de servidumbre.

En la medida en que mi grupo parlamentario considera que detrás de esta cuestión subyace un conflicto competencial y que no estaríamos a favor de una modificación general de la Ley de Costas que pudiera disminuir la protección de la costa, consideramos que el contenido de la proposición se debería modificar y ajustar estrictamente a los problemas planteados. Nos sorprende que el grupo proponente, que hoy además gobierna en Cataluña, no haya planteado la reforma de la Ley de Costas y de su normativa de desarrollo para que se adapte a las previsiones del Estatuto de Autonomía de Cataluña, que en su artículo 140 refuerza el marco competencial de la Generalitat de Catalunya en relación con puertos que, como la marina de Empuriabrava, no tengan la cualificación legal de interés general.

Por tanto, quiero que quede claro el alcance de nuestro voto positivo a la toma en consideración, que es un voto a favor de las competencias de la Generalitat, a favor de los ayuntamientos de Roses, de Castelló d’Empúries, de Sant Pere Pescador y de Blanes, y de sus vecinos, así como a favor de la protección de la costa; que quede claro que nos opondremos a cualquier norma de carácter general que pueda debilitar la protección de la costa y que pueda acabar favoreciendo operaciones inmobiliarias o de otra índole que privaticen la costa y los espacios públicos; que quede claro que si finalmente la voluntad de diálogo manifestada por la Dirección General de Costas condujera a un acuerdo con las partes afectadas —ayuntamientos y vecinos— con una aplicación más flexible de la ley y un mayor respeto al ámbito competencial de la Generalitat de Catalunya, en el intervalo del trámite de esta proposición entre el Senado y el Congreso de los Diputados, instaríamos al grupo proponente a que la retirara.

Gràcies, senyor president

L’occità també ressona al Senat

febrer 14, 2011

El senador d’Esquerra per Lleida Josep Maria Esquerda va utilitzar l’aranès en la seva intervenció en el Ple del Senat del 9 de febrer. Aquestes són les paraules que va dir, després de subratllar que a Catalunya també és llengua oficial:

«E senhores e senhors senadors, profiti deth mèn us dera paraula entà adreçar-me a vostés ena lengua millenària des trobadors, qu’a produit ua des literatures mès emblematiques dera istòria europèa. Aguesta lengua, qu’auec en començament deth segle passat eth prèmi Nobèl de literatura Frederic Mistral, e ara damb un exemple incomparable, era lengua occitana qu’ei oficiau en tota Catalonha e donques eth sòn emplec qu’ei protegit en aguest emicicle. Occitània ei un territòri lingüistic de setze milions de persones, des qué tres milions parlen encara era lengua. De toti eri, sonque dètz mil viuen en Catalonha, ena petita e meravilhosa Val d’Aran.

«Catalonha a declarat oficiau era lengua occitana per responsabilitat, perque creiguem qu’es lengües son un valor d’identitat e de personalitat e perque en qüestion de lengües, coma en qüestion de vida, era dignitat non depen dera dimension. Era lengua occitana, ei dempús dera lengua catalana, era que major nombre de parlants a, des lengües sense estat d’Euròpa. Ena mesura en qu’aguest Senat a reconeishut eth dret ar emplec dera lengua catalana, reconeish tanben eth dret ar emplec dera lengua occitana e ei de besonh qu’articule es procediments que cau entà qué i sigue, de hèt, emplegada.»

He dit, senyories, senyores i senyors senadors, aprofito el meu ús de la paraula a vostès en la llengua mil·lenària dels trobadors, que ha produït una de les literatures més emblemàtiques de la història europea. Aquesta llengua va tenir al començament del segle passat el Premi Nobel de Literatura, Frederic Mistral. I ara, amb un exemple incomparable, la llengua occitana és oficial a tota Catalunya i, per tant, el seu ús és protegit en aquest hemicicle. Occitània és un territori lingüístic de setze milions de persones dels que tres milions parlen encara la llengua. De tots ells, només deu mil viuen a Catalunya, en la petita i meravellosa Vall d’Aran.

Catalunya ha declarat oficial la llengua occitana per responsabilitat, perquè creiem que les llengües són un valor d’identitat i de personalitat i perquè, en qüestió de llengües, com en qüestió de vida, la dignitat no depèn de la dimensió. La llengua occitana és, després de la llengua catalana, la que major nombre de parlants té de les llengües sense estat d’Europa. I en la mesura en què aquest Senat ha reconegut el dret a l’ús de la llengua catalana, perquè hi surt a l’Estatut i perquè és llengua oficial, reconeix també el dret a l’ús de la llengua occitana, perquè també és oficial a Catalunya, i és necessari que articuli els procediments que cal perquè hi sigui, de fet, utilitzada.