Intervenció amb motiu de la creació del Fons Montserrat Abelló a la Biblioteca de Catalunya

Aquestes són les notes en què vaig basar la meva intervenció, el 24 de juliol, en l’acte en què es va fer pública la donació que vam fer els hereus de Montserrat Abelló per crear el Fons que du el seu nom a la Biblioteca de Catalunya:

Conseller,  directora de la Biblioteca Nacional, Ferran, Eugènia, amigues i amics,

Parlant amb la meva germana Mireia sobre com començar aquesta intervenció vam veure que el primer que ens agradaria dir és que ens felicitem de l’existència de la Biblioteca de Catalunya, una institució ja centenària i amb molt de futur; i que veiem responsable, seriosa, amb l’equipament necessari i amb professionals capacitats per a la feina que tenen encomanada.

Sense la confiança que genera una institució de país que assumeix la gran responsabilitat de conservar per a les generacions futures alguns dels fons bibliogràfics i documentals catalans més importants, de catalogar-los i, alhora, de posar-los a disposició dels qui els vulguin conèixer o estudiar, sense la confiança que inspira una institució compromesa amb el respecte escrupolós dels drets morals i la propietat intel·lectual dels autors i dels seus hereus, avui no seríem aquí.

Per sort, tenim una Biblioteca Nacional.

Dit això, és evident que quan a casa, amb la nostra mare, vam tenir coneixement de la possibilitat de fer una donació a la Biblioteca de Catalunya de tot o de part del seu fons bibliogràfic i documental, tots ho vam veure amb bons ulls i amb il·lusió pel que representava per a la conservació i la projecció futures de la seva obra i del seu llegat intel·lectual. I vam decidir estudiar com es podia fer.

No era fàcil en aquell moment, final de 2013 i començament de 2014, en què Montserrat Abelló, malgrat el pes dels seus 96 anys, estava intel·lectualment molt activa, amb molts projectes sobre la taula.

Projectes concrets, no pas entelèquies, projectes com, limitant-nos només als mesos que va viure del 2014:

  • la publicació en anglès a Anglaterra de la seves traduccions de la seva Antologia de poemes d’amor i del poemari de Maria-Mercè Marçal Raó del cos, que es van presentar el mes de març de 2014 a Londres i a Barcelona;
  • la publicació d’un nou llibre de poemes seus inèdits, Més enllà del parlar concís, que va presentar el juny del 2015;
  • la preparació d’una antologia força àmplia de la poesia de Margaret Atwood, que ens ha deixat a punt de publicar, preparada i traduïda per ella mateixa, amb un pròleg seu també, «Margaret Atwood, o l’alè misteriós de la seva poesia»;
  • i a més, per si fos poc, la preparació del primer manuscrit d’un llibre sobre la seva vida, amb l’ajuda de Xavier Montoliu, tècnic de la Institució de les Lletres Catalanes, per mecanografiar el text, i amb la de la seva filla Mireia, per refrescar la memòria i documentar els fets que anava recordant, particularment de la primera part del llibre, des del seu naixement fins a l’any 1960; un manuscrit que va deixar encara inacabat, però prou avançat com perquè estiguem revisant-lo i treballant per aconseguir la seva publicació, que esperem que sigui una realitat ben aviat;

tot això per parlar només dels grans projectes literaris, als quals caldria afegir

  • la seva contribució a la celebració del Dia Mundial de la Poesia del 2014 amb un poema, «Tan sols la paraula nua», escrit especialment per a l’ocasió;
  • i la seva constant presència en actes literaris, entre els quals cal destacar, a més de les presentacions dels seus llibres, el Festival la Poesia des dels balcons, que el 2014 li va dedicar amb entusiasme el poble de Vila-roja d’Ebre.

El seu estudi bullia d’activitat i, fins i tot una mica més del que li havia passat sempre, els papers s’acumulaven, dossiers diversos s’apilonaven per tot arreu, en aquell desordre ordenat ben seu i ben viu, en què ella, com tants creadors, treballava amb molta perseverància i tenacitat.

En aquest context, us podeu imaginar com era de difícil concretar una possible donació com la que es plantejava a la Biblioteca de Catalunya. Estava en la carpeta dels seus assumptes pendents més immediats i començava a delegar en els seus fills, perquè estudiéssim les condicions en què es podria anar fent. Amb aquest motiu, la seva filla Mireia va assistir en representació seva a la primera reunió formal per tractar el tema amb Eugènia Serra, directora de la Biblioteca, que li va explicar com la Biblioteca tractava aquests fons d’escriptors.

Però de fet, durant tots aquells mesos de 2014, només la mínima ordenació prèvia que requeria qualsevol donació en vida era molt complicada, perquè evidentment no havia d’afectar el seus projectes en curs, i se li feia una muntanya.

Malauradament el 9 de setembre de l’any passat va morir. I el seu present es va congelar i va començar a ser passat.

Cada cop que entràvem al seu estudi, sentíem un buit i, alhora, que hi flotava encara l’alè de la seva existència i de la seva capacitat creativa. Tant de bo haguéssim pogut aturar el temps, congelar el seu estudi…, però ja que no hi podíem fer més, teníem clar que almenys faríem el possible per preservar el seu llegat literari i la seva memòria.

Si hagués estat possible, hauríem conservat tot el seu estudi, tal com era materialment quan ella hi treballava, fins i tot amb la finestra per on veia el seu petit balcó amb els geranis florits i el petit pany de cel que sovint la inspirava.

Ens vam proposar d’acostar-nos el màxim possible a aquest objectiu ideal.

Ja teníem clar que la institució que segurament oferia les millors condicions per conservar el Fons Montserrat Abelló i per assegurar-ne la continuïtat i l’enriquiment futur amb nous materials, era la Biblioteca de Catalunya.

Amb tot, era una decisió complexa perquè, per les característiques de la seva obra i de diverses parts del seu llegat, vinculades a la seva experiència vital a l’exili o en relació amb la seva vinculació amb la lluita pels drets i les llibertats de les dones, per posar un parell d’exemples ben significatius, molts dels seus llibres i documents podien trobar també el seu lloc en altres arxius.

Però, era evident per a nosaltres que tota aquesta documetació que teníem podria contribuir a restituir-nos de la manera més completa la seva personalitat, també complexa i polifacètica, i per això calia que no es dispersés. Així aconseguiríem també que petits fragments del seu llegat, potser aparentment poc significatius, confrontats a d’altres, i estudiats conjuntament, poguessin recobrar el seu sentit algun dia.

De seguida que vam poder, al novembre, ens vam tornar a posar en contacte amb les responsables de la Biblioteca de Catalunya per arribar a un acord global per a la creació del Fons Montserrat Abelló, com a unitat documental que pogués anar recollint amb els anys el màxim de documents, preservant els drets morals i la propietat intel·lectual de Montserrat Abelló i els seus hereus, i ja fer efectiva una primera donació del material que tenia com a epicentre el seu estudi a Barcelona.

No ens va costar gaire arribar a un Acord de donació, que respon als principis generals que hem esmentat de conservació, de catalogació, de consulta pública, de respecte en tot moment de la propietat intel·lectual, entre d’altres que s’apliquen a qualsevol fons.

Un acord que també preveu, a petició nostra, que en el cas que hi haguessin triplicats entre els documents que hem donat, abans de distribuir-los a d’altres institucions sense finalitat de lucre, prèviament s’ofereixin, i en aquest ordre, als fills com a donants, al Centre de Documentació de Ca la Dona (els de literatura de temàtica feminista) o a la Institució de les Lletres Catalanes (els de literatura catalana).

Sobretot creiem que és cabdal el compromís de la Biblioteca de tenir catalogada la donació no més tard del 2017. La veritat és que ens agradaria que fos abans, en el termini més breu possible, ja que a banda de l’interès particular que hi tenim, mentre duri la catalogació, l’accés a l’arxiu personal serà de caràcter restringit i en cas de demanda de consultes externes o que no estiguin relacionades amb les feines de catalogació caldrà una autorització específica nostra com a donants. I ens agradaria que ben aviat poguéssim promoure obertament la consulta i l’estudi del fons.

D’altra banda, volem subratllar que quan el material ja dipositat estigui catalogat i estigui funcionant normalment el Fons Montserrat Abelló, i es vegi així plenament confirmada la confiança que també hi hem dipositat, serà molt més fàcil incorporar-hi nou material de tot tipus relacionat amb la vida i l’obra de Montserrat Abelló provinent dels arxius familiars o de tercers.

Permeteu-me que em refereixi breument i de forma general al contingut d’aquesta donació que ha servit de base per crear el Fons Montserrat Abelló.

La primera cosa que vam haver de fer és delimitar, definir què podia començar a formar part del Fons Montserrat Abelló.

De moment, no hi podíem incorporar els papers del seu pare, Mateu Abelló i Roset, un gran enginyer naval, amb una història pròpia molt potent, que potser haurien d’acabar dipositats en un altre arxiu.

Tampoc no hi podíem incorporar encara ni els papers de Joan Bofill, el nostre pare, amb molts centres d’interès, de l’exili a la seva activitat en pro de les persones amb disminucions psíquiques, ni encara menys els seus llibres, de dret, d’història, de memòries personals.., que haurien pogut donat una visió ebiaixada de les lectures de Montserrat Abelló.

Evidentment, tampoc podien anar a la Biblioteca els papers i documents personals vius encara per a nosaltres.

Dit això, i amb la voluntat que el material de la donació proporcionés claus per restituir la seva personalitat i entendre millor la seva obra, vam decidir que fos molt àmplia, incloent-hi fins i tot objectes que tenien valor sentimental per a nosaltres i, en algun cas, barrejat amb un indubtable valor patrimonial, com en els cas dels dibuixos de Roser Bru per a alguns dels seus llibres.

Amb aquest mateix objectiu que el Fons pogués oferir una visió força completa dels seus interessos literaris, vam demanar a la Biblioteca de Catalunya que acceptés d’incorporar d’entrada al Fons tots els llibres de la seva biblioteca personal, com amb bon criteri ha fet.

De la mateixa manera, va escoltar el nostre suggeriment que encarregués un reportatge fotogràfic del seu estudi, que inclou des de la disposició dels llibres i documents a les seves prestatgeries a les vistes urbanes i del cel de la seva finestra. Reportatge que també forma part del fons.

En total, van sortir del seu últim domicili 88 caixes que, tal com consta en la relació sumària que es va fer del fons al desembre de 2014, abans d’ingressar-lo a la Biblioteca, de forma orientativa contenien pel que fa al seu arxiu literari:

  • obra pròpia derivada del seu treball com a poeta i com a traductora que inclou: originals manuscrits i mecanoscrits, algun dels quals podria ser inèdit, i originals, també, de les seves traduccions i de discursos i conferències;
  • documentació relacionada amb les seves activitats professionals com a professora i animadora de tallers literaris;
  • libretes de notes;
  • correspondència amb altres autors (entre d’altres, amb Joan Oliver, Joan Triadú, Maria Mercè Marçal, Maria Àngels Anglada…);
  • documentació sobre actes als qual va assistir o institucions en què va participar, en bona part relacionades amb el moviment feminista;
  • documentació diversa en relació amb els actes d’homenatge que se li van fer especialment des que va fer 80 anys;
  • els premis i guardons que ha rebut al llarg de la seva vida, incloses les escultures i altres elements que els acompanyen;
  • fotografies i documents en suport audio i audiovisual;
  • I, a més, aproximadament 2.500 llibres, molt sovint amb anotacions personals, alguns fins i tot amb sorpreses documentals incloses, com una targeta amb unes notes sobre Maria-Mercè Marçal que recordo que va aparèixer en obrir un del seus llibres quan ja eren retirats de les lleixes i que vam tornar a deixar on ella l’havia deixat, perquè es pugui documentar exactament quin era aquell lllibre. Al voltant 300 d‘aquests llibres inclouen la seva obra pròpia i un conjunt de llibres de literatura anglesa i força llibres dedicats.

Avui és un dia important. El Fons Montserrat Abelló comença públicament a caminar i estem contents.

Sembla que la Mirna, en acabar l’acte, ens cantarà el poema «Espero meravelles» i ens agradaria subratllar que en el rerefons de tots els seus versos, inclosos aquests aparentment més suaus i amables, hi ha una gran tenacitat, una gran força i una gran voluntat de viure, de plantar-se davant les adversitats i el dolor, davant d’aquell patiment profund que la va a impulsar a començar a escriure seguint el ritme i el sentit profund de les paraules, i a trobar el seu propi estil, per descobrir la seva veritat i, de ben segur, una part de la nostra.

Esperava i trobava meravelles, i veritats, observant les coses més íntimes i més petites, com una flor que es desclou, i de vegades esperava meravelles molt grans i compartides amb tot el seu poble com la llibertat i la independència.

En nom dels seus tres fills, de tota la família i de les amigues i amics de Montserrat Abelló, GRÀCIES.

Advertisements

Una resposta to “Intervenció amb motiu de la creació del Fons Montserrat Abelló a la Biblioteca de Catalunya”

  1. Anna M. Mercader Sais Says:

    Miquel, Molt bona decisió. Enhorabona per fer-ho.

    Atentament,

    Anna M.

    Anna M. Mercader Sais

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: