Archive for Juny de 2012

Poi s’ascose nel foco che li afina

Juny 11, 2012

Aquest vers amb què Dante clou el Cant XXVI del Purgatori de la Divina Comèdia figura com a lema en el mural que Narcís Comadira va pintar el 1993 ala Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i va ser el punt d’arrencada de la seva interessant intervenció divendres passat, 8 de juny, al Museu de la Mediterrània, dins del cicle sobre Dante i l’art que hem fet a Torroella, gràcies a l’amic Rossend Arqués (al costat del qual figuro com a coordinador del cicle).

Aquestes són les notes en què vaig basar la meva presentació de Narcís Comadira:

Bon vespre,

Gràcies per ser aquí. La vostra presència ens confirma que no ens vam equivocar quan amb en Rossend Arqués ens vam decidir a proposar al Museu de la Mediterrània de fer aquest cicle sobre Dante i l’art, sense cap excusa localista, ni cap propòsit acadèmic, perquè no en calen, d’excuses per parlar i gaudir de l’art, de la literatura, convençuts tant de l’interès intrínsec del cicle com del fet que a Torroella hi ha un gruix ciutadà, de cultura civil, d’inquietud, de curiositat i de voluntat de diàleg cultural, que asseguraria, com així ha estat, l’èxit de la proposta, malgrat errors d’organització i de comunicació, que assumim tot demanant disculpes i amb voluntat d’esmena, és a dir amb voluntat de repetir amb noves propostes i de fer-ho millor.

Tenim la sort, jo crec que és un privilegi, de comptar amb la presència i la paraula de Narcís Comadira. Avui per parlar-nos de la seva personal relació amb la Divina Comèdia i amb la pintura del Trecento, i espero que no triguem gaire a tenir-lo novament entre nosaltres per parlar del conjunt de la seva obra, si pot ser amb la companyia de dos bons coneixedors de la seva obra literària, Rossend Arqués, i de la seva pintura, Jordi Falgàs.

La veritat és que avui la persona més indicada per presentar-vos Narcís Comadira era l’amic Rossend Arqués, no solament pel seu profund coneixement de la Divina Comèdia i de Dante, sinó també, i sobretot, pel seu coneixement de l’obra de Narcís Comadira. Rossend Arqués, que no ha pogut ser avui aquí i m’ha demanat de donar la benvinguda a Narcís Comadira, ara fa just vint anys va confegir una antologia de la seva poesia, amb un extens estudi introductori, la publicació de la qual a la col·lecció “Óssa Menor” diu Comadira que va ser el regal dels seus cinquanta anys.

Ara n’acaba de fer setanta, com és públic i notori, particularment després de l’homenatge que va rebre en el darrer Festival Temporada Alta, el director del qual celebrant la seva obra deia, resumint, que en la seva opinió era el millor poeta català viu.

Als catorze anys feia els primers versos, estrenava capsa d’aquarel·les i començava les seves primeres classes de pintura. S’anava afirmant una vida dedicada a l’art, al conreu de la forma estètica, i per mitjà del poema, la pintura i també de la traducció literària  s’anava afinant la seva capacitat de despertar l’emoció, l’emoció estètica que ell defineix, descriu com un moviment en la frontera, sempre inestable, del cos amb l’ànima.

Als vint anys, 1962, va a Montserrat per fer-se monjo benedictí. Als vint-i-tres, abandona Montserrat i torna a Girona. Als vint-i-set es casa amb Dolors Ollé. S’instal·la a Barcelona. Dels vint-i-nou als trenta-un viu a Londres… No us cansaré ara amb dates, però si l’heu llegit, si coneixeu la seva pintura, ja sabreu que aquests fets que puntuen la seva vida, també puntuen la seva obra, com ho fan els mestratges de Carner o de Ferrater, de Cezane o del Giotto d’Assís o de la capella dels Scrovegni, de Leopardi o d’Auden en les seves traduccions.

Destaca en la seva trajectòria la construcció d’una obra d’una gran coherència acompanyada d’una reflexió profunda sobre la matèria de les seves arts, sobre la forma.

Una obra en cada un d’aquests àmbits, de la poesia, la pintura, la traducció i l’assaig, que manté un diàleg constant amb la tradició, amb els clàssics, com Dante, del qual ens parlarà avui. Un diàleg amb el rerefons d’aquesta idea tan important que en art hi ha canvis però no hi ha progrés, que qualsevol poesia és poesia contemporània, com afirma parafrasejant Benedetto Croce (“ogni storia, e storia contemporanea”). Un diàleg amb la tradició fet alhora des de la contemporaneïtat més absoluta.

Dolors Ollé subratlla com el seu procés líric “iniciat des d’un origen radicalment subjectiu es desprèn de tota personalitat i es converteix en un receptacle que pot formalitzar les mil cares d’una experiència comuna”.

No és estrany que tants el puguem tenir com a referent, fins a considerar-lo literalment, com diu Andreu Gomila, “un tòtem de la literatura catalana contemporània”.

Narcís Comadira ha estat, és un punt de referència en el seu doble vessant de pintor-poeta, poeta, escriptor-pintor, cas que no és únic en el nostre entorn cultural i que ens relliga amb l’enyorança que molts tenim de l’ideal renaixentista de l’home complet, i la societat madura, en què la cultura ocuparia un espai central.

Els qui coneixeu l’obra de Comadira, i qui no la coneix per un cap o un altre?, sabeu que el rigor, la reflexió sobre el propi treball del creador i el diàleg constant amb la tradició i els clàssics, no han estat un obstacle al seu bon humor, al caràcter enjogassat que traspua bona part de la seva obra i que ens la fa molt propera.

Aquesta proximitat de l’obra de Comadira és una de les seves virtuts. Una personalitat que no defuig participar, col·laborar en la vida social, com per exemple quan va dissenyar un dels cartells anunciadors del Festival de Música de Torroella o quan va acceptar la meva demanda de dibuixar amb un traç nítid el logo im del primer full d’informació municipal de Torroella.

Comadira amb la seva obra artística i poètica sobretot ens ajuda, ens emociona i ens trasllada, d’alguna manera a allò que és essencial, fora del temps. Com ell ens diu:

“Amb immortal esplendor

“Viuen en tu les coses, poesia.”

(del poema Al cap dels anys)

Comadira ens obre portes i és, en aquest sentit, també, el que en francès en dirien un passeur, no solament en les seves excel·lents traduccions sinó en el conjunt de la seva obra, molt significativament, per exemple, en la que avui ens serveix de referència: el mural que va pintar el 1993 a la Facultat de Lletres de Girona i que duu per lema el vers amb què Dante clou el cant XXVI de la Divina Comèdia: Poi s’ascose nel foco che li afina. Vers que també apareix al final del seu poema:

“Això són aquests anys que ja han passat:

“una bala de palla ben lligada

“que el vell cavall grufa amb el morro.”

 Som-hi, doncs, que ja és hora.

 Endavant, Narcís, i gràcies per acompanyar-nos i il·lustrar-nos.