Els acords s’han de complir, sobretot quan representen una compensació mínima de greuges importants i continuats: com en el cas del fons de competitivitat, 1.450 milions per començar a compensar els 20.000 milions del dèficit fiscal

Aquesta va ser la meva primera intervenció en defensa de la moció per instar el govern a pagar ja les quantitats compromeses a compte de l’anomenat fons de competitivitat (aquí, en el diari de sessions, trobareu tot el debat, si teniu temps, val la pena llegir-lo):

Pacta sunt servanda.

Els pactes obliguen, els pactes s’han de complir.

De forma potser excessivament teatral, estava temptat d’acabar aquí la meva primera intervenció; perquè el que avui plantegem amb aquesta moció no és res més que insistir en la necessitat que els pactes subscrits entre les administracions es compleixin de forma escrupolosa.

El 15 juliol de 2009, després de mesos i mesos de negociació complexa i feixuga, en el Consell de Política Fiscal i Financera es va subscriure l’acord 6/2009 per a la reforma de sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia. En el marc d’aquest acord, es va considerar que el sistema, alhora que incentivava l’autonomia, el desenvolupament econòmic i la capacitat fiscal de totes i cada una de les CCAA, també havia de tendir a la convergència en el finançament de les necessitats dels ciutadans i amb aquesta finalitat, mitjançant una aportació estatal de finançament addicional, es van crear dos fons amb finançament estatal addicional: un de cooperació, per incrementar els recursos de les comunitats de menor renda o de dinàmica poblacional especialment negativa, i un altre de competitivitat per a les comunitats autònomes que, com Catalunya, tenen un finançament per càpita inferior a la mitjana o a la seva capacitat fiscal; i això només és un eufemisme tècnic per dir que Catalunya, abans d’impostos, com a país emprenedor desenvolupat té una renda, una riquesa superior a la mitjana de l’estat, després, per un tracte fiscal que podríem qualificar d’espoliador retrocedeix per sota de la mitjana.

El mateix acord de finançament de juliol de 2009, a més d’establir que “en els Pressupostos Generals de l’Estat es dotarà anualment el Fons de Competitivitat amb els recursos necessaris”, fixa un règim transitori en què es diu amb tota claredat que l’Estat concedirà, i cito literalment, concedirà, insisteixo, no diu podrà concedir, diu “concedirà els avançaments necessaris perquè les CCAA rebin aquests recursos addicionals amb la gradació corresponent als percentatges del 70%, el 85% i el 100%, en els anys 2009, 2010 i 2011, respectivament.” Per fer-ho possible, en la Llei 22/2009, de 18 de desembre, amb què es regula aquest sistema de finançament, s’estableix el sistema de càlcul del fons i, mitjançant una disposició transitòria tercera, que cito literalment, “s’autoritza el Ministeri d’Economia i Hisenda perquè acordi la concessió d’avançaments el 2009, 2010 i 2011, a compte dels fons i recursos addicionals, un cop les CCAA i ciutats amb Estatut d’Autonomia ho hagin acceptat en Comissió Mixta, amb la finalitat que puguin rebre els recursos addicionals amb la gradació corresponent als percentatges del 70%, 85% i 100% respectivament.” I afegeix: “Aquests avançaments podran revestir la forma d’avançaments de tresoreria”, és a dir, es podran fer efectius encara que no apareguin consignats en els pressupostos.

Complint amb l’esperit, la voluntat clara expressada en l’Acord de juliol de 2009 i aplicant la lletra de la llei, el Govern de l’Estat va fer efectius els avançaments corresponents als anys 2009 i 2010. No veiem el motiu pel qual ara, per a aquest 2011, tal com preveuen l’acord i la disposició transitòria segona de la llei, no ho hauria de fer. He presentat aquesta moció al Ple amb el convenciment que, més enllà de consideracions d’oportunitat, responia a l’esperit i a la lletra del pacte d’Entesa, del compromís de l’Entesa Catalana de Progrés amb el país i amb els ciutadans que ens van votar. El pacte d’Entesa responia al compromís comú de defensar, d’una banda la plurinacionalitat, el plurilingüisme i la pluriculturalitat de l’Estat, de promoure les reformes, començant per la del propi Senat, que afavorissin el reconeixement d’aquesta pluralitat i, de l’altra, d’afavorir el compliment dels acords del Govern d’Entesa, més enllà de la llibertat dels senadors de l’Entesa de promoure els punts de vista dels respectius partits en aquelles qüestions que no formaven part del programa comú.

La creació del fons de competitivitat i el sistema fixat perquè l’Estat fes efectius els avançaments a càrrec d’aquest fons forma part de l’Acord de finançament subscrit pel Govern d’Entesa per a la Generalitat de Catalunya i, en aquesta mesura i atenent al fet que es refereix a una qüestió fonamental per als ciutadans de Catalunya com és millorar el finançament de les nostres institucions i reduir, encara que sigui mínimament, el dèficit fiscal que pateix el nostre país, entenc que va ser assumit pel nostre Grup parlamentari. En aquest sentit, també podria haver-me limitar a dir “Pacta sunt servanda”. Avui tots els senadors de l’Entesa votarem afirmativament aquesta moció, com esperem que ho facin tots els grups de la cambra, també el Grup que dóna suport al Govern, que finalment és qui va subscriure junt amb les CCAA l’Acord de juliol de 2009 que obre la porta al cobrament mitjançant una bestreta del fons de competitivitat, i també el Grup del PP, que sense compartir l’esperit de l’Acord, ha afirmat que creu que s’ha de complir, ha presentat una moció similar per a un proper ple a la qual, en la mesura en què es correspongui amb la que avui presentem també donarem suport, i que ja ha anunciat el seu suport favorable.

Fins aquí m’he referit al contingut estricte de l’Acord signat i a la necessitat que els acords es compleixin perquè hi hagi les condicions mínimes per a una convivència democràtica i una seguretat en les relacions institucionals, sense la qual no hi pot haver confiança, ni es poden assolir objectius que demanen col·laboració lleial i esforç compartit.

Un d’aquests objectius precisament és la reducció del deute públic, que en els últims anys ha crescut desmesuradament, a cavall d’un creixement econòmic inflat artificialment pels especuladors financers, i no té una proporció raonable en relació amb el PIB. Per aconseguir aquest objectiu, cal que totes les administracions públiques assumeixin la seva part de reducció de la despesa i compleixin escrupolosament les seves obligacions les unes amb les altres, i en aquest sentit no seria acceptable que l’Administració General de l’Estat no complís, com a principal recaptador dels impostos, amb les seves obligacions de finançament de les CCAA i de les entitats locals. El deute acumulat pel conjunt d’administracions públiques s’eleva fins a gairebé 639 mil milions d’euros, un 75% d’aquest deute correspon a l’Administració Central, un 18% a les CCAA i un 7% a les entitats locals. Aquí tothom ha de fer el deures i no és acceptable que es carregui només sobre les CCAA.

Des de Catalunya, on el govern malauradament ha posat l’accent en les retallades socials, es té la sensació que nosaltres ja hem començat a complir mentre a la resta de l’Estat encara no s’ha assumit plenament la gravetat de la situació, segurament per una situació preelectoral en què es vol amagar als ciutadans el que els caurà a sobre.

Mirin ha arribat l’hora de parlar clar. Algunes administracions han de deixar de viure per sobre de les seves possibilitats. L’Administració Central de l’estat s’ha d’aprimar, ha de deixar d’assumir competències que no li són pròpies, ha de suprimir ministeris que no són útils. S’ha de reduir el dèficit fiscal de Catalunya, entre altres coses complint amb els acords de finançament pel que fa al fons de competitivitat.

L’esquerra catalana assumeix també el repte de reduir el deute públic a Catalunya, però no està disposada a acceptar que es faci únicament amb retallades que afecten principalment la sanitat pública i l’ensenyament públic, és a dir a drets socials dels ciutadans, dels ciutadans amb menys recursos, no acceptarà que la crisi sigui la cobertura per un canvi estructural del model sanitari públic o del sistema d’ensenyament. Però, perquè es pugui mantenir la columna vertebral de l’estat del benestar a Catalunya, l’Estat ha de complir les seves obligacions financeres amb Catalunya i en els propers anys haurà d’acceptar la retallada del dèficit fiscal de Catalunya. Aquesta és la retallada que volem. Que Catalunya administri plenament als seus recursos. És per això que si volem menys retallades socials, hem d’exigir una retallada substancial del dèficit fiscal. De moment, els Acords vigents s’han de complir i s’ha de fer efectiu l’avançament del fons de competitivitat. Es parla de 1450 milions d’euros que hauria de fer efectius ja l’Estat i, per més matisos que calguin, un ciutadà de Catalunya no pot deixar de confrontar aquesta xifra amb els menys de mil milions de dèficit de la sanitat catalana, un dèficit en bona part induït per dècades d’incompliments amb Catalunya, cosa a la qual em referiré més àmpliament en el torn de portaveus.

Gràcies president.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: