Archive for Abril de 2011

Dèficit fiscal, incompliments del finançament acordat, lleis que afecten competències pròpies sense finançament… un autèntic tsunami anual contra l’economia catalana

Abril 29, 2011

Aquesta va ser la meva segona intervenció en el Ple del Senat d’aquest dimecres, 27 d’abril, en defensa del dret de la Generalitat a ingressar les quantitats corresponents al fons de competitivitat de 2011 (aquí, en el diari de sessions, trobareu tot el debat):

En primer lloc, vull agrair el suport manifestat per altres grups parlamentari a una moció que té voluntat d’obtenir un suport majoritari, si pot ser unànime de la Cambra, perquè es refereix exclusivament, encara que es digui el contrari, al compliment d’un Acord i d’una Llei vigent, per al pagament d’una bestreta a compte del Fons de competitivitat que ja s’ha fet efectiva en anys anteriors i que el propi acord i la pròpia Llei ja preveuen que es faci també en el 2011. Jo no sé perquè el senyor Lerma em diu que la llei preveu que ho faci el 2009 i 2010 i no diu que diu que ho faci per al 2011, perquè sí que ho diu la llei.

Insisteixo en demanar al Grup del Govern que modifiqui ja avui la seva posició, perquè estem davant una operació de regateig poc digna si es vol lleialtat institucional i cooperació en la lluita contra la crisi, i també perquè estic convençut que més tard o més d’hora, aquí o al Congrés, o en la negociació directa del Govern de l’Estat amb el de la Generalitat, s’acabarà adoptant un acord similar al que avui els proposem per fer efectiu un avançament del fons de competitivitat en aquest exercici.

A algun acord s’haurà d’arribar i a mi em sembla que estaria bé que fos aquest, que simplement el que fa és reproduir el que diu la llei. No diu res més. He procurat fer un redactat que fos el més assumible per a tohom. La Generalitat de Catalunya, i crec que s’ha d’afegir això, no podrà complir l’objectiu de dèficit fixat pel Govern per a Catalunya de l’1,3% per a aquest 2011, si el Govern de l’Estat no compleix amb les seves obligacions que inclouen aquesta bestreta del Fons de Competitivitat.

Aquesta és la realitat. Ja que tot i comptabilitzant tots aquests ingressos de l’Estat, fruit, entre altres, dels acords de finançament i la bestreta del fons de competitivitat, de la compensació per la supressió d’alguns impostos, i de la liquidació per aplicació de la disposició Addicional tercera de l’Estatut, la Generalitat ha d’assumir una reducció de la despesa del 10%, per poder assolir l’objectiu de dèficit fixat. Si finalment l’Estat no paga, —i sí que té a veure, sí te a veure perquè 1.430 milions són molts milions, i sí te a veure amb els problemes de retallades— o es doblarà el dèficit previst, si l’Estat no paga, cosa particularment negativa en l’actual conjuntura econòmica internacional, o s’haurà de doblar la retallada, perquè ja va venir el Sr. Zapatero a Catalunya dient que no n’hi havia prou amb el 10% i que volia el 20%.

Doncs els catalans no volem el 20% de retallada a Catalunya! I no ho volem perquè repercuteix ens els serveis socials dels ciutadans de Catalunya, i no volem més retallades. I no ho volem que el govern de Catalunya, amb el qual no compartim la ideologia, pugui utilitzar això com a excusa per canviar el model dels serveis socials de Catalunya i, per tant, des d’una posició d’esquerra el que fem és demanar a l’Estat que compleixi.

I, arribats en aquest punt, potser cal que ens plantegem quines són les causes de la situació financera de la Generalitat en un país econòmicament fort com és Catalunya. I no va ser precisament el govern de l’Entesa el que va produir una dilapidació dels recursos. No, senyors. En primer terme, no em puc estar de dir-ho pel broc gros —no em puc estar de dir-ho— la relació amb Espanya és molt cara per a Catalunya. Aquest és un problema estructural fonamental, amb un dèficit fiscal negatiu per a Catalunya equivalent a una mitjana anual del 10% del seu PIB, que en xifres absolutes són 20.000 milions d’euros anuals generats per l’economia catalana, gairebé 3.000 euros per habitant de Catalunya, que no són reinvertits a Catalunya, amb tot l’impacte negatiu que això té sobre el nostre desenvolupament econòmic i sobre la qualitat dels serveis que es presten al nostre país. Mirin, el tsunami al Japó diuen que té una repercussió del 7% del Japó. Doncs, escolti, miri, nosaltres tenim un tsunami cada any, un tsunami que ens ve de l’Estat. Ja en parlarem, perquè d’això —i amb això coincideixo amb el senador Pérez Bouza, n’hem de parlar, perquè el sistema actual té caducitat al 2013 i és evident que d’aquí al 2013 n’hem de parlar d’aquest tema.

És evident que aquesta situació de queixa permanent no és sostenible, però és que no és una queixa permanent, és que nosaltres tenim un problema, que és que no recaptem i administrem els nostres recursos. Però és que, entrant en el detall, hi ha més elements que expliquen la situació financera negativa de la Generalitat, elements de tipus concret. Hi ha un deute sanitari històric que no s’ha compensat suficientment en els diversos acords de finançament. Ahir celebràvem l’aniversari de la Llei de Sanitat. Però és que aquesta Llei de Sanitat va comportar una extensió de drets sanitaris quan a Catalunya ja s’havien traspassat les competències i això mai no s’ha acaba de compensar. Mai.

Diversos incompliments del principi de lleialtat institucional per part de l’Estat en els últims anys han repercutit negativament en les finances de Catalunya. Per exemple, a les ajudes a la dependència, el cost, segons la llei, hauria de repercutir en un 50% a l’Estat i un 50% la Generalitat, però la veritat és que des que està en aplicació aquesta llei, un 61%, perdó, un 69% l’està assumint la Generalitat i un 31% l’Estat. Això repercuteix en les finances de la Generalitat. Les reformes de la Llei d’Estrangeria van comportar la regularització d’un munt de persones i ha augmentat la població de Catalunya amb drets socials i això ha tingut una repercussió en la sanitat catalana. La transposició de diverses directives europees sobretot en temes de Medi Ambient ha tingut una repercussió en les finances de Catalunya i no ha estat finançada per un finançament addicional. Els costos derivats de l’aplicació de l’estatut bàsic del treballador públic també han tingut una repercussió en les finances de la Generalitat.

A l’etcetera de totes aquestes lleis aprovades sense una previsió d’augment dels recursos de la Generalitat quan afecten competències que li són pròpies, cal afegir-hi les quantitats pendents de liquidació en relació amb el compliment de la Disposició addicional tercera de l’Estatut. És a dir que estem en un constant regateig dels recursos que ens són propis, i això ha de canviar.

Així, ens trobem que una bona part del dèficit de la Generalitat i del creixement del deute públic a Catalunya es deu principalment al desgast que produeix un finançament sempre insuficient de la Generalitat d’acord amb les competències assumides i amb les carències en inversions de les nostres infraestructures, en relació amb les quals no em puc estar de deixar de citar la vergonya de la Nacional II a la meva circumscripció de Girona, que és l’exemple palpable del maltractament de l’Estat a Catalunya.

Aquest desgast està agreujat, a més, pel constant regateig del que ja ha estat negociat i acordat quan arriba el moment de fer-ho efectiu, com passa avui amb el pagament de la bestreta a compte del fons de competitivitat, que esperem que més aviat que tard es concreti. Esperem doncs que ben aviat es convoqui la Comissió Mixta perquè això sigui possible.

I ho repeteixo, no volem retallades substancials a Catalunya ni en Sanitat ni en Ensenyament, per això volem tot el finançament previst per a la Generalitat de Catalunya, i per als propers anys un canvi del sistema perquè Catalunya recapti i administri els seus impostos.

Gràcies.

Anuncis

Els acords s’han de complir, sobretot quan representen una compensació mínima de greuges importants i continuats: com en el cas del fons de competitivitat, 1.450 milions per començar a compensar els 20.000 milions del dèficit fiscal

Abril 29, 2011

Aquesta va ser la meva primera intervenció en defensa de la moció per instar el govern a pagar ja les quantitats compromeses a compte de l’anomenat fons de competitivitat (aquí, en el diari de sessions, trobareu tot el debat, si teniu temps, val la pena llegir-lo):

Pacta sunt servanda.

Els pactes obliguen, els pactes s’han de complir.

De forma potser excessivament teatral, estava temptat d’acabar aquí la meva primera intervenció; perquè el que avui plantegem amb aquesta moció no és res més que insistir en la necessitat que els pactes subscrits entre les administracions es compleixin de forma escrupolosa.

El 15 juliol de 2009, després de mesos i mesos de negociació complexa i feixuga, en el Consell de Política Fiscal i Financera es va subscriure l’acord 6/2009 per a la reforma de sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia. En el marc d’aquest acord, es va considerar que el sistema, alhora que incentivava l’autonomia, el desenvolupament econòmic i la capacitat fiscal de totes i cada una de les CCAA, també havia de tendir a la convergència en el finançament de les necessitats dels ciutadans i amb aquesta finalitat, mitjançant una aportació estatal de finançament addicional, es van crear dos fons amb finançament estatal addicional: un de cooperació, per incrementar els recursos de les comunitats de menor renda o de dinàmica poblacional especialment negativa, i un altre de competitivitat per a les comunitats autònomes que, com Catalunya, tenen un finançament per càpita inferior a la mitjana o a la seva capacitat fiscal; i això només és un eufemisme tècnic per dir que Catalunya, abans d’impostos, com a país emprenedor desenvolupat té una renda, una riquesa superior a la mitjana de l’estat, després, per un tracte fiscal que podríem qualificar d’espoliador retrocedeix per sota de la mitjana.

El mateix acord de finançament de juliol de 2009, a més d’establir que “en els Pressupostos Generals de l’Estat es dotarà anualment el Fons de Competitivitat amb els recursos necessaris”, fixa un règim transitori en què es diu amb tota claredat que l’Estat concedirà, i cito literalment, concedirà, insisteixo, no diu podrà concedir, diu “concedirà els avançaments necessaris perquè les CCAA rebin aquests recursos addicionals amb la gradació corresponent als percentatges del 70%, el 85% i el 100%, en els anys 2009, 2010 i 2011, respectivament.” Per fer-ho possible, en la Llei 22/2009, de 18 de desembre, amb què es regula aquest sistema de finançament, s’estableix el sistema de càlcul del fons i, mitjançant una disposició transitòria tercera, que cito literalment, “s’autoritza el Ministeri d’Economia i Hisenda perquè acordi la concessió d’avançaments el 2009, 2010 i 2011, a compte dels fons i recursos addicionals, un cop les CCAA i ciutats amb Estatut d’Autonomia ho hagin acceptat en Comissió Mixta, amb la finalitat que puguin rebre els recursos addicionals amb la gradació corresponent als percentatges del 70%, 85% i 100% respectivament.” I afegeix: “Aquests avançaments podran revestir la forma d’avançaments de tresoreria”, és a dir, es podran fer efectius encara que no apareguin consignats en els pressupostos.

Complint amb l’esperit, la voluntat clara expressada en l’Acord de juliol de 2009 i aplicant la lletra de la llei, el Govern de l’Estat va fer efectius els avançaments corresponents als anys 2009 i 2010. No veiem el motiu pel qual ara, per a aquest 2011, tal com preveuen l’acord i la disposició transitòria segona de la llei, no ho hauria de fer. He presentat aquesta moció al Ple amb el convenciment que, més enllà de consideracions d’oportunitat, responia a l’esperit i a la lletra del pacte d’Entesa, del compromís de l’Entesa Catalana de Progrés amb el país i amb els ciutadans que ens van votar. El pacte d’Entesa responia al compromís comú de defensar, d’una banda la plurinacionalitat, el plurilingüisme i la pluriculturalitat de l’Estat, de promoure les reformes, començant per la del propi Senat, que afavorissin el reconeixement d’aquesta pluralitat i, de l’altra, d’afavorir el compliment dels acords del Govern d’Entesa, més enllà de la llibertat dels senadors de l’Entesa de promoure els punts de vista dels respectius partits en aquelles qüestions que no formaven part del programa comú.

La creació del fons de competitivitat i el sistema fixat perquè l’Estat fes efectius els avançaments a càrrec d’aquest fons forma part de l’Acord de finançament subscrit pel Govern d’Entesa per a la Generalitat de Catalunya i, en aquesta mesura i atenent al fet que es refereix a una qüestió fonamental per als ciutadans de Catalunya com és millorar el finançament de les nostres institucions i reduir, encara que sigui mínimament, el dèficit fiscal que pateix el nostre país, entenc que va ser assumit pel nostre Grup parlamentari. En aquest sentit, també podria haver-me limitar a dir “Pacta sunt servanda”. Avui tots els senadors de l’Entesa votarem afirmativament aquesta moció, com esperem que ho facin tots els grups de la cambra, també el Grup que dóna suport al Govern, que finalment és qui va subscriure junt amb les CCAA l’Acord de juliol de 2009 que obre la porta al cobrament mitjançant una bestreta del fons de competitivitat, i també el Grup del PP, que sense compartir l’esperit de l’Acord, ha afirmat que creu que s’ha de complir, ha presentat una moció similar per a un proper ple a la qual, en la mesura en què es correspongui amb la que avui presentem també donarem suport, i que ja ha anunciat el seu suport favorable.

Fins aquí m’he referit al contingut estricte de l’Acord signat i a la necessitat que els acords es compleixin perquè hi hagi les condicions mínimes per a una convivència democràtica i una seguretat en les relacions institucionals, sense la qual no hi pot haver confiança, ni es poden assolir objectius que demanen col·laboració lleial i esforç compartit.

Un d’aquests objectius precisament és la reducció del deute públic, que en els últims anys ha crescut desmesuradament, a cavall d’un creixement econòmic inflat artificialment pels especuladors financers, i no té una proporció raonable en relació amb el PIB. Per aconseguir aquest objectiu, cal que totes les administracions públiques assumeixin la seva part de reducció de la despesa i compleixin escrupolosament les seves obligacions les unes amb les altres, i en aquest sentit no seria acceptable que l’Administració General de l’Estat no complís, com a principal recaptador dels impostos, amb les seves obligacions de finançament de les CCAA i de les entitats locals. El deute acumulat pel conjunt d’administracions públiques s’eleva fins a gairebé 639 mil milions d’euros, un 75% d’aquest deute correspon a l’Administració Central, un 18% a les CCAA i un 7% a les entitats locals. Aquí tothom ha de fer el deures i no és acceptable que es carregui només sobre les CCAA.

Des de Catalunya, on el govern malauradament ha posat l’accent en les retallades socials, es té la sensació que nosaltres ja hem començat a complir mentre a la resta de l’Estat encara no s’ha assumit plenament la gravetat de la situació, segurament per una situació preelectoral en què es vol amagar als ciutadans el que els caurà a sobre.

Mirin ha arribat l’hora de parlar clar. Algunes administracions han de deixar de viure per sobre de les seves possibilitats. L’Administració Central de l’estat s’ha d’aprimar, ha de deixar d’assumir competències que no li són pròpies, ha de suprimir ministeris que no són útils. S’ha de reduir el dèficit fiscal de Catalunya, entre altres coses complint amb els acords de finançament pel que fa al fons de competitivitat.

L’esquerra catalana assumeix també el repte de reduir el deute públic a Catalunya, però no està disposada a acceptar que es faci únicament amb retallades que afecten principalment la sanitat pública i l’ensenyament públic, és a dir a drets socials dels ciutadans, dels ciutadans amb menys recursos, no acceptarà que la crisi sigui la cobertura per un canvi estructural del model sanitari públic o del sistema d’ensenyament. Però, perquè es pugui mantenir la columna vertebral de l’estat del benestar a Catalunya, l’Estat ha de complir les seves obligacions financeres amb Catalunya i en els propers anys haurà d’acceptar la retallada del dèficit fiscal de Catalunya. Aquesta és la retallada que volem. Que Catalunya administri plenament als seus recursos. És per això que si volem menys retallades socials, hem d’exigir una retallada substancial del dèficit fiscal. De moment, els Acords vigents s’han de complir i s’ha de fer efectiu l’avançament del fons de competitivitat. Es parla de 1450 milions d’euros que hauria de fer efectius ja l’Estat i, per més matisos que calguin, un ciutadà de Catalunya no pot deixar de confrontar aquesta xifra amb els menys de mil milions de dèficit de la sanitat catalana, un dèficit en bona part induït per dècades d’incompliments amb Catalunya, cosa a la qual em referiré més àmpliament en el torn de portaveus.

Gràcies president.

El Senat insta el Govern de l’Estat que ingressi ja a la Generalitat el fons de competitivitat

Abril 29, 2011

Fons de competitivitat: un primer èxit català, al Senat, promogut per Esquerra, amb el suport dels partits catalans.

 Vam presentar una moció, en nom de l’Entesa Catalana de Progrés, que en la seva part dispositiva era molt simple: “El Ple del Senat insta el Govern a fer tots els tràmits necessaris per tal que es faci efectiva en aquest exercici la transferència a la Generalitat de Catalunya de l’avançament corresponent al Fons de Competitivitat de 2011, en forma d’avançament de tresoreria, d’acord amb la disposició transitòria segona de la Llei 22/2009, de 18 de desembre.” Podia representar el mínim comú denominador dels partits catalans, d’acord amb el que havien expressat en el Parlament de Catalunya.

Alhora s’obrien molts interrogants, i són fàcils d’imaginar les tensions a què he estat sotmès durant aquests dies. En primer lloc, ¿què faria el PSC, que forma part de l’Entesa?, ¿s’alinearia amb el PSOE, com ha fet gairebé sempre al llarg d’aquesta legislatura, o, com jo creia, aquesta vegada hi votarien a favor independentment del que fes finalment el PSOE,  atès que era un acord del govern d’Entesa i que al Parlament de Catalunya els seus portaveus havien manifestat unes posicions pràcticament idèntiques al que plantejava la nostra moció? En segon lloc, ¿què faria el PP, que havia votat en contra del nou sistema de finançament, però que ara, de forma molt demagògica, per desgastar el govern del PSOE, deia que la Llei s’havia de complir i no acceptava la interpretació que en feia el PSOE? ¿Votaria al favor de la nostra moció? ¿Presentaria alguna esmena que per a nosaltres fos inacceptable i així esquivar de votar-hi a favor? ¿S’abstindria, com va fer córrer algú del PP per les sales de premsa? En tercer, lloc ¿què faria el PSOE? ¿Voldria transaccionar alguna esmena que obrís d’alguna manera la porta a la negociació?

Malauradament, el PSOE, s’ha mantingut extremadament intransigent i gasiu amb Catalunya. Per la resta, tot ha anat de la millor manera possible: l’Entesa s’ha mantingut unida i s’ha visualitzat el que hauria de ser també al Congrés un front català a Madrid amb CiU, i, d’altra banda, vam aconseguir que el PP no presentés cap esmena, ni en voce, com inicialment volia fer l’Alicia Sánchez-Camacho, i, finalment, va votar a favor de la moció, que es va aprovar amb el vot en contra del PSOE i del senador del BNG (amb una justificació extremadament contradictòria) i l’abstenció del PNB (que sempre que es parla de calés va a la seva).

Per reduir el dèficit català i fer front a les retallades socials, reclamem també a Madrid el que és nostre: per començar els 1.450 milions d’euros que ens corresponen del fons de competitivitat

Abril 21, 2011

Aquest dilluns vaig presentar al Registre del Senat aquesta moció que es debatrà en el proper Ple, dimecres 27 d’abril, per tal que el govern de R. Zapatero compleixi els seus compromisos amb Catalunya. En la votació, tothom s’haurà de “retratar”, des del PSC (que forma part de l’Entesa i no del Grup Parlamentari del PSOE, i té opció a votar junt amb els altres partits catalans) al PP que va dient que ells sí que complirien:

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

El Govern espanyol ha plantejat  per al període 2011-2013 una reducció dràstica del deute públic; perquè aquesta reducció es pugui fer sense posar en perill els pilars bàsics de l’Estat del benestar, particularment en salut i ensenyament, cal que el Govern tingui en compte tant la distribució de competències (que en aquestes matèries, com en pràcticament la majoria dels serveis d’atenció a les persones, corresponen sobretot a les comunitats autònomes), com el fet que l’endeutament de l’Administració General de l’Estat és molt superior (segons alguns càlculs, fins a cinc vegades superior) al de les comunitats autònomes i les administracions locals. És per això que sembla lògic esperar que el Govern es plantegi una dràstica reducció de les estructures de l’Administració General de l’Estat, particularment quan estan duplicant, de forma innecessària i poc útil als ciutadans, serveis que ja es presten de manera més propera des de les  comunitats autònomes que en tenen les competències, i compleixi tots els seus compromisos per al finançament de les comunitats autònomes.

En el cas de Catalunya, ja prou maltractada per un saldo fiscal negatiu d’uns 20.000 milions d’euros anuals, equivalent al 10% del seu PIB, els ajustos a realitzar per la Generalitat per assolir els objectius d’estabilitat pressupostària aprovats pel Govern de l’Estat només seran possibles si, de manera simultània, aquest mateix Govern compleix íntegrament en l’actual exercici de 2011 els compromisos derivats del vigent Acord 6/2009, de 15 de juliol, per a la reforma del Sistema de Finançament de les Comunitats Autònomes i les previsions de la disposició transitòria segona de la Llei 22/2009, de 18 de desembre, amb què es regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia i es modifiquen determinades normes tributàries,  per acordar en els anys 2009, 2010 i 2011 la concessió d’avançaments a compte de fons addicionals com el de competitivitat, destinat a reduir les diferències en finançament homogeni per càpita entre comunitats autònomes.

Si el Govern de l’Estat no compleix aquests compromisos, estarà contribuint a posar en perill la prestació dels serveis bàsics a què tenen dret els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, atès que la Generalitat té compromesa de manera finalista el 80 per cent de la seva despesa a polítiques socials, un 70 per cent de la qual es destina a despeses del personal que presta aquests serveis en àmbits com els de la salut i l’ensenyament.

D’altra banda, tant el Govern de la Generalitat com la pràctica totalitat de les forces parlamentàries catalanes comparteixen aquesta exigència que es compleixin els acords de finançament i que es transfereixin aquest any 2011 els aproximadament 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat que corresponen a Catalunya.

Per tot això, el Grup Parlamentari Entesa Catalana de Progrés presenta la següent: 

MOCIÓ

El Ple del Senat insta el Govern a fer tots els tràmits necessaris per tal que es faci efectiva en aquest exercici la transferència a la Generalitat de Catalunya de l’avançament corresponent al Fons de Competitivitat de 2011, en forma d’avançament de tresoreria, d’acord amb la disposició transitòria segona de la Llei 22/2009, de 18 de desembre.