Intervenció amb motiu de la creació del Fons Montserrat Abelló a la Biblioteca de Catalunya

Agost 5, 2015

Aquestes són les notes en què vaig basar la meva intervenció, el 24 de juliol, en l’acte en què es va fer pública la donació que vam fer els hereus de Montserrat Abelló per crear el Fons que du el seu nom a la Biblioteca de Catalunya:

Conseller,  directora de la Biblioteca Nacional, Ferran, Eugènia, amigues i amics,

Parlant amb la meva germana Mireia sobre com començar aquesta intervenció vam veure que el primer que ens agradaria dir és que ens felicitem de l’existència de la Biblioteca de Catalunya, una institució ja centenària i amb molt de futur; i que veiem responsable, seriosa, amb l’equipament necessari i amb professionals capacitats per a la feina que tenen encomanada.

Sense la confiança que genera una institució de país que assumeix la gran responsabilitat de conservar per a les generacions futures alguns dels fons bibliogràfics i documentals catalans més importants, de catalogar-los i, alhora, de posar-los a disposició dels qui els vulguin conèixer o estudiar, sense la confiança que inspira una institució compromesa amb el respecte escrupolós dels drets morals i la propietat intel·lectual dels autors i dels seus hereus, avui no seríem aquí.

Per sort, tenim una Biblioteca Nacional.

Dit això, és evident que quan a casa, amb la nostra mare, vam tenir coneixement de la possibilitat de fer una donació a la Biblioteca de Catalunya de tot o de part del seu fons bibliogràfic i documental, tots ho vam veure amb bons ulls i amb il·lusió pel que representava per a la conservació i la projecció futures de la seva obra i del seu llegat intel·lectual. I vam decidir estudiar com es podia fer.

No era fàcil en aquell moment, final de 2013 i començament de 2014, en què Montserrat Abelló, malgrat el pes dels seus 96 anys, estava intel·lectualment molt activa, amb molts projectes sobre la taula.

Projectes concrets, no pas entelèquies, projectes com, limitant-nos només als mesos que va viure del 2014:

  • la publicació en anglès a Anglaterra de la seves traduccions de la seva Antologia de poemes d’amor i del poemari de Maria-Mercè Marçal Raó del cos, que es van presentar el mes de març de 2014 a Londres i a Barcelona;
  • la publicació d’un nou llibre de poemes seus inèdits, Més enllà del parlar concís, que va presentar el juny del 2015;
  • la preparació d’una antologia força àmplia de la poesia de Margaret Atwood, que ens ha deixat a punt de publicar, preparada i traduïda per ella mateixa, amb un pròleg seu també, «Margaret Atwood, o l’alè misteriós de la seva poesia»;
  • i a més, per si fos poc, la preparació del primer manuscrit d’un llibre sobre la seva vida, amb l’ajuda de Xavier Montoliu, tècnic de la Institució de les Lletres Catalanes, per mecanografiar el text, i amb la de la seva filla Mireia, per refrescar la memòria i documentar els fets que anava recordant, particularment de la primera part del llibre, des del seu naixement fins a l’any 1960; un manuscrit que va deixar encara inacabat, però prou avançat com perquè estiguem revisant-lo i treballant per aconseguir la seva publicació, que esperem que sigui una realitat ben aviat;

tot això per parlar només dels grans projectes literaris, als quals caldria afegir

  • la seva contribució a la celebració del Dia Mundial de la Poesia del 2014 amb un poema, «Tan sols la paraula nua», escrit especialment per a l’ocasió;
  • i la seva constant presència en actes literaris, entre els quals cal destacar, a més de les presentacions dels seus llibres, el Festival la Poesia des dels balcons, que el 2014 li va dedicar amb entusiasme el poble de Vila-roja d’Ebre.

El seu estudi bullia d’activitat i, fins i tot una mica més del que li havia passat sempre, els papers s’acumulaven, dossiers diversos s’apilonaven per tot arreu, en aquell desordre ordenat ben seu i ben viu, en què ella, com tants creadors, treballava amb molta perseverància i tenacitat.

En aquest context, us podeu imaginar com era de difícil concretar una possible donació com la que es plantejava a la Biblioteca de Catalunya. Estava en la carpeta dels seus assumptes pendents més immediats i començava a delegar en els seus fills, perquè estudiéssim les condicions en què es podria anar fent. Amb aquest motiu, la seva filla Mireia va assistir en representació seva a la primera reunió formal per tractar el tema amb Eugènia Serra, directora de la Biblioteca, que li va explicar com la Biblioteca tractava aquests fons d’escriptors.

Però de fet, durant tots aquells mesos de 2014, només la mínima ordenació prèvia que requeria qualsevol donació en vida era molt complicada, perquè evidentment no havia d’afectar el seus projectes en curs, i se li feia una muntanya.

Malauradament el 9 de setembre de l’any passat va morir. I el seu present es va congelar i va començar a ser passat.

Cada cop que entràvem al seu estudi, sentíem un buit i, alhora, que hi flotava encara l’alè de la seva existència i de la seva capacitat creativa. Tant de bo haguéssim pogut aturar el temps, congelar el seu estudi…, però ja que no hi podíem fer més, teníem clar que almenys faríem el possible per preservar el seu llegat literari i la seva memòria.

Si hagués estat possible, hauríem conservat tot el seu estudi, tal com era materialment quan ella hi treballava, fins i tot amb la finestra per on veia el seu petit balcó amb els geranis florits i el petit pany de cel que sovint la inspirava.

Ens vam proposar d’acostar-nos el màxim possible a aquest objectiu ideal.

Ja teníem clar que la institució que segurament oferia les millors condicions per conservar el Fons Montserrat Abelló i per assegurar-ne la continuïtat i l’enriquiment futur amb nous materials, era la Biblioteca de Catalunya.

Amb tot, era una decisió complexa perquè, per les característiques de la seva obra i de diverses parts del seu llegat, vinculades a la seva experiència vital a l’exili o en relació amb la seva vinculació amb la lluita pels drets i les llibertats de les dones, per posar un parell d’exemples ben significatius, molts dels seus llibres i documents podien trobar també el seu lloc en altres arxius.

Però, era evident per a nosaltres que tota aquesta documetació que teníem podria contribuir a restituir-nos de la manera més completa la seva personalitat, també complexa i polifacètica, i per això calia que no es dispersés. Així aconseguiríem també que petits fragments del seu llegat, potser aparentment poc significatius, confrontats a d’altres, i estudiats conjuntament, poguessin recobrar el seu sentit algun dia.

De seguida que vam poder, al novembre, ens vam tornar a posar en contacte amb les responsables de la Biblioteca de Catalunya per arribar a un acord global per a la creació del Fons Montserrat Abelló, com a unitat documental que pogués anar recollint amb els anys el màxim de documents, preservant els drets morals i la propietat intel·lectual de Montserrat Abelló i els seus hereus, i ja fer efectiva una primera donació del material que tenia com a epicentre el seu estudi a Barcelona.

No ens va costar gaire arribar a un Acord de donació, que respon als principis generals que hem esmentat de conservació, de catalogació, de consulta pública, de respecte en tot moment de la propietat intel·lectual, entre d’altres que s’apliquen a qualsevol fons.

Un acord que també preveu, a petició nostra, que en el cas que hi haguessin triplicats entre els documents que hem donat, abans de distribuir-los a d’altres institucions sense finalitat de lucre, prèviament s’ofereixin, i en aquest ordre, als fills com a donants, al Centre de Documentació de Ca la Dona (els de literatura de temàtica feminista) o a la Institució de les Lletres Catalanes (els de literatura catalana).

Sobretot creiem que és cabdal el compromís de la Biblioteca de tenir catalogada la donació no més tard del 2017. La veritat és que ens agradaria que fos abans, en el termini més breu possible, ja que a banda de l’interès particular que hi tenim, mentre duri la catalogació, l’accés a l’arxiu personal serà de caràcter restringit i en cas de demanda de consultes externes o que no estiguin relacionades amb les feines de catalogació caldrà una autorització específica nostra com a donants. I ens agradaria que ben aviat poguéssim promoure obertament la consulta i l’estudi del fons.

D’altra banda, volem subratllar que quan el material ja dipositat estigui catalogat i estigui funcionant normalment el Fons Montserrat Abelló, i es vegi així plenament confirmada la confiança que també hi hem dipositat, serà molt més fàcil incorporar-hi nou material de tot tipus relacionat amb la vida i l’obra de Montserrat Abelló provinent dels arxius familiars o de tercers.

Permeteu-me que em refereixi breument i de forma general al contingut d’aquesta donació que ha servit de base per crear el Fons Montserrat Abelló.

La primera cosa que vam haver de fer és delimitar, definir què podia començar a formar part del Fons Montserrat Abelló.

De moment, no hi podíem incorporar els papers del seu pare, Mateu Abelló i Roset, un gran enginyer naval, amb una història pròpia molt potent, que potser haurien d’acabar dipositats en un altre arxiu.

Tampoc no hi podíem incorporar encara ni els papers de Joan Bofill, el nostre pare, amb molts centres d’interès, de l’exili a la seva activitat en pro de les persones amb disminucions psíquiques, ni encara menys els seus llibres, de dret, d’història, de memòries personals.., que haurien pogut donat una visió ebiaixada de les lectures de Montserrat Abelló.

Evidentment, tampoc podien anar a la Biblioteca els papers i documents personals vius encara per a nosaltres.

Dit això, i amb la voluntat que el material de la donació proporcionés claus per restituir la seva personalitat i entendre millor la seva obra, vam decidir que fos molt àmplia, incloent-hi fins i tot objectes que tenien valor sentimental per a nosaltres i, en algun cas, barrejat amb un indubtable valor patrimonial, com en els cas dels dibuixos de Roser Bru per a alguns dels seus llibres.

Amb aquest mateix objectiu que el Fons pogués oferir una visió força completa dels seus interessos literaris, vam demanar a la Biblioteca de Catalunya que acceptés d’incorporar d’entrada al Fons tots els llibres de la seva biblioteca personal, com amb bon criteri ha fet.

De la mateixa manera, va escoltar el nostre suggeriment que encarregués un reportatge fotogràfic del seu estudi, que inclou des de la disposició dels llibres i documents a les seves prestatgeries a les vistes urbanes i del cel de la seva finestra. Reportatge que també forma part del fons.

En total, van sortir del seu últim domicili 88 caixes que, tal com consta en la relació sumària que es va fer del fons al desembre de 2014, abans d’ingressar-lo a la Biblioteca, de forma orientativa contenien pel que fa al seu arxiu literari:

  • obra pròpia derivada del seu treball com a poeta i com a traductora que inclou: originals manuscrits i mecanoscrits, algun dels quals podria ser inèdit, i originals, també, de les seves traduccions i de discursos i conferències;
  • documentació relacionada amb les seves activitats professionals com a professora i animadora de tallers literaris;
  • libretes de notes;
  • correspondència amb altres autors (entre d’altres, amb Joan Oliver, Joan Triadú, Maria Mercè Marçal, Maria Àngels Anglada…);
  • documentació sobre actes als qual va assistir o institucions en què va participar, en bona part relacionades amb el moviment feminista;
  • documentació diversa en relació amb els actes d’homenatge que se li van fer especialment des que va fer 80 anys;
  • els premis i guardons que ha rebut al llarg de la seva vida, incloses les escultures i altres elements que els acompanyen;
  • fotografies i documents en suport audio i audiovisual;
  • I, a més, aproximadament 2.500 llibres, molt sovint amb anotacions personals, alguns fins i tot amb sorpreses documentals incloses, com una targeta amb unes notes sobre Maria-Mercè Marçal que recordo que va aparèixer en obrir un del seus llibres quan ja eren retirats de les lleixes i que vam tornar a deixar on ella l’havia deixat, perquè es pugui documentar exactament quin era aquell lllibre. Al voltant 300 d‘aquests llibres inclouen la seva obra pròpia i un conjunt de llibres de literatura anglesa i força llibres dedicats.

Avui és un dia important. El Fons Montserrat Abelló comença públicament a caminar i estem contents.

Sembla que la Mirna, en acabar l’acte, ens cantarà el poema «Espero meravelles» i ens agradaria subratllar que en el rerefons de tots els seus versos, inclosos aquests aparentment més suaus i amables, hi ha una gran tenacitat, una gran força i una gran voluntat de viure, de plantar-se davant les adversitats i el dolor, davant d’aquell patiment profund que la va a impulsar a començar a escriure seguint el ritme i el sentit profund de les paraules, i a trobar el seu propi estil, per descobrir la seva veritat i, de ben segur, una part de la nostra.

Esperava i trobava meravelles, i veritats, observant les coses més íntimes i més petites, com una flor que es desclou, i de vegades esperava meravelles molt grans i compartides amb tot el seu poble com la llibertat i la independència.

En nom dels seus tres fills, de tota la família i de les amigues i amics de Montserrat Abelló, GRÀCIES.

Montserrat Abelló a Barcelona TV, dissabte 8 de novembre

Novembre 4, 2014

Dissabte vinent, 8 de novembre, a les 20:55, a Barcelona TV, emissió del documental “Com cau la tarda” sobre la poeta Montserrat Abelló, dirigit per Clara Bofill, la seva néta. És un documental especial, rodat a Pals l’abril del 2011, en què durant tres dies àvia i néta conviuen a la casa familiar de Pals i comparteixen records de la vida i l’obra de Montserrat Abelló. A través de les converses entre totes dues sabrem per què escrivia i per què escrivia el que escrivia.

Barcelona TV el tornarà a emetre el dilluns 10 de novembre a les 11:00. I es podrà consultar durant tota la setmana entrant al web del programa http://www.btv.cat/docs/

Montserrat Abelló foto de Fiona

Foto de Fiona Morrison.

Intervenció en l’acte del 28 d’octubre, a Torroella, pel 9N, el dret a decidir i la independència

Octubre 30, 2014

10708791_641166606001215_3774380860043187923_o

Bon vespre,

En nom de l’ANC del Baix Empordà i de l’assemblea local de l’ANC: Benvinguts a Tarroella!

Agraïm a la Taula pel dret a decidir del Baix Empordà que hagi portat a la nostra vila aquest acte comarcal que a les portes del 9 de novembre té una significació especial.

Agraïm a l’alcalde de Torroella de Montgrí que amb el seu suport en aquest acte i la seva presència avui expressi, com ha fet tantes vegades el Ple de l’Ajuntament, el suport de la població de Torroella i de l’Estartit a la sobirania de Catalunya, al dret a decidir dels catalans i a la indepèndència.

El nostre moviment no és l’expressió de la flamarada d’un dia, no és únicament la reacció a les humiliacions i al maltracte de l’Estat espanyol del present.

Som també l’expressió d’un moviment de fons que emergeix amb la força de tot un poble que l’empeny.

Un poble que recull i que acull. Un poble que suma.

Un poble que recull i suma la força del passat i molt especialment la tradició democràtica i persistent del catalanisme de tot el segle XX. Un poble que acull, i que suma a aquesta força l’energia del present de tots els qui vivim i treballem a Catalunya.

Venim de lluny i ens reconeixem com a continuadors de la tradició cívica i democràtica del moviment catalanista.

Un catalanisme progresista en el terrenys cultural, econòmic i social, i ideològicament plural.

Un catalanisme que va arrelar amb tanta força a començaments del segle XX a tots els pobles i viles empordaneses que avui encara ens en sentim hereus.

Un moviment democràtic que va portar la República i que va tornar a renèixer, durant els anys 60 i 70, malgrat l’intent d’extermini de l’Estat espanyol franquista.

Un moviment democràtic del nostre poble que avui ja no accepta viure en un marc democràtic restringit, restringit per una Constitució aprovada sota la pressió i l’amenaça dels qui havien imposat i sostingut la dictadura franquista.

També som això: Tenacitat democràtica.

Som també la realitat d’una persistència del catalanisme viscuda poble a poble, a Sant Feliu de Guixols, a Calonge, a Palamós, a Palafrugell, a la Bisbal, a Begur, a Pals, a Verges o a Tarroella.

A Tarroella, per exemple, estem a punt de commemorar el centenari de la revista Emporion, que van impulsar el 1915 un petit grup de prohoms locals amb la voluntat de reformar, d’incorporar a la societat tarrollenca l’esperit de civilitat del nou catalanisme.

¿Amb qui va ensopegar aquella modesta revista local de començaments del segle XX que reivindicava amb el seu nom, Emporion, l’esperit de la cultura i la democràcia d’Atenes i de la Grècia clàssica? Malauradament no és cap sorpresa, va ensopegar amb el govern espanyol, en aquell moment la dictadura de Primo de Rivera, que la va prohibir perquè era una publicació en català.

Però les prohibicions a la llarga sempre ens fan crèixer, i en aquell moment van fer créixer el moviment catalanista que va desembocar en la República.

A Tarroella, els impulsors d’Emporion se les van empescar per esquivar les prohibicions i es van inventar una nova publicació, el Llibre de la Festa Major, que alguns dels seus fills van aconseguir de mantenir durant el franquisme i que encara perdura.

Mentrestant, en aquests començaments del segle XXI, Emporion ha tornat a renéixer com a publicació digital…

És un petit exemple del que som també com a poble. Tenacitat, continuïtat i modernitat.

Al llarg d’aquests últims anys, els nostres pobles han crescut molt, han multiplicat per dos, per tres, fins i tot, la seva població. Tota aquesta gent hem fet progressar els nostres pobles i volem avançar junts com a ciutadans catalans lliures. El nostre també és un moviment a favor del ple reconeixement dels drets socials i polítics, i en primer lloc del dret a decidir, de tots els que viuen i treballen a Catalunya, perquè som un sol poble.Un poble que construïm treballant plegats per un nou país.

Aquests dies, amb motiu de la gigaenquesta que estem impulsant l’ANC i Òmnium, molts companys han trucat a les portes de veïns i veïnes desconeguts, i s’han endut la sorpresa de la bona acollida que han tingut, també en moltes cases de famílies nouvingudes, de persones que parlen encara amb dificultat la nostra llengua, però que entenen que Catalunya vol decidir, que els convé que gestionem els nostres recursos i que volen participar.

Tot això explica perquè la simple expressió democràtica de la nostra voluntat d’exercir el dret a decidir té tanta força i espanta tant els nostres adversaris. Uns adversaris que oposant-s’hi mostren la seva gran debilitat, que és la seva falta d’esperit democràtic. Una falta d’esperit democràtic que es concreta en prohibicions i intents de fer callar la veu del poble. Unes prohibicions que xoquen amb els principis de la Unió Europea i els posen en evidència davant del món.

Estem a les portes del 9 de novembre. Ens han volgut silenciar, però no se’n sortiran.

Volem votar, i votarem.

Nosaltres votarem per la independència.

Des de l’Assemblea Nacional Catalana creiem que ja és l’hora de la independència, entre moltes altres coses perquè la independència de l’Estat espanyol és l’única manera de garantir la nostra sobirania i el nostre dret a decidir.

És per això que aquests dies hem de fer un esforç especial de mobilització perquè el màxim nombre de ciutadans acudeixen el 9 de novembre als punts on el govern de la Generalitat col·loqui urnes.

Junt amb aquesta crida a la participació, hem de fer el màxim esforç d’explicació perquè de forma massiva els que participin dipositin una papereta amb una creu a cada sí, perquè hi hagi un sí massiu a la independència.

Al govern espanyol, que ens vol silenciar, li ha de sortir el tret per la culata.

Hem de convertir el 9 de novembre en una gran festa a favor de la democràcia i de denúncia del govern espanyol que ens vol negar el dret a decidir el nostre futur. Tot el món ho ha de veure. Ha de quedar clar que els catalans som un poble obert, pacífic, democràtic, civilment responsable. Ha de quedar clar que, en contrast, l’Estat espanyol té un dèficit democràtic greu i el seu actual govern una inclinació a l’autoritarisme gairebé congènita.

El govern espanyol no ens deixa votar en un referèndum amb totes les garanties democràtiques i amb ple valor jurídic, i alhora vol devaluar qualsevol acte en què es pugui manifestar la nostra voluntat política.

Doncs bé, si no volen brou democràtic, els en donarem dues tasses.

Farem els possibles perquè la participació massiva en la jornada del 9 de novembre sigui l’avantsala d’unes eleccions al Parlament de Catalunya en què es puguin comptar sense discussions els nostres vots a favor de la sobirania i de la independència.

Per acabar, permeteu-me que us demani un aplaudiment per als voluntaris que, amb motiu d’aquest acte comarcal, ara mateix són al cim del Montgrí il·luminant de groc el castell. Un castell que, com deia Pla, per als empordanesos és el botó de la roda al voltant de la qual giren les nostres vides.

Visca la unitat del poble català!

Visca la democràcia!

I VISCA CATALUNYA!

EXILIS

Juny 26, 2013

Aquest és l’enllaç a la versió per a tv del documental http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/exilis/video/4607991/

EXILIS, un documental xilenocatalà/catalanoxilè amb una mirada contemporània a la realitat múltiple de l’exili

Abril 19, 2013

http://exilisdocumental.wordpress.com/trailer-exilis-documental/

Per fi ja està muntat i ben aviat es presentarà aquesta pel•lícula documental sobre l’exili català a Xile, sobre el retorn, sobre la implicació dels exiliats i els retornats en les societats on viuen, sobre l’exili xilè durant la dictadura de Pinochet… a través d’un diàleg intergeneracional viu. Vaig participar intensament en el rodatge i ara estic molt content que per fi el puguem veure, amb ganes de compartir-lo, de comentar-lo, de continuar amb tots vosaltres el diàleg que s’hi enceta. Ben aviat es presentarà a Barcelona, ja us anunciaré el lloc i la data, de moment en podeu fer un tast amb el trailer.

Sortim en el trailer: Amalá Saint-Pierre Aguadé (besnéta de Jaume Aiguader, l’alcalde republicà de Barcelona, nascuda a París, en l’exili de la seva mare Agna Aguadé, després del cop d’Estat de Pinochet), Agna Aguadé, Cristià Aguadé (català exiliat a Xile fill de Jaume Aiguader, pare de l’Agna i avi de l’Amalá), Roser Bru, també catalana exiliada a Xile, reconeguda pintora, mare de l’Agna, Rafaela de Buen (exiliada republicana d’origen basc a Xile), Montserrat Abelló (la meva mare, exiliada a Xile i retornada a Catalunya, poeta), Miquel Bofill (és a dir jo mateix, nascut a Xile, “retornat” a Catalunya amb els meus pares, se’m veu en l’inici durant una intervenció en català al ple Senat durant el debat de la Llei d’estrangeria)… i Sílvia Pérez Cruz (cantant uns coneguts versos de Pere Quart, un altre conegut exiliat a Xile i dels primers retornats a Catalunya).

Gabriela Mistral i Catalunya (i Espanya)

Febrer 7, 2013

Buscant informació sobre l’exili català a Xile, vaig llegir l’interessant i documentat llibre de Julio Gálvez Barraza Neruda y España (RIL editores, Santiago de Chile, 2003, aquí el veureu i, si voleu, el podeu comprar http://www.rileditores.com/tienda/detalle.asp?Id_Producto=192&Id_Categoria= ). Hi vaig trobar aquesta ‘perla’ de Gabriela Mistral sobre Catalunya i els catalans.

Gabriela Mistral, que exercia de consol de Xile a Madrid a començaments dels anys 30 del segle passat, segons explica Julio Gálvez, va escriure en una carta privada adreçada al seu íntim amic i crític literari Armando Donoso, però que va acabar sent publicada a la revista xilena La Familia, el 2 d’octubre de 1935, una sèrie d’opinions crítiques molt dures en relació amb Espanya i el caràcter espanyol que li van valer la destitució fulminant del càrrec a Madrid i el seu trasllat a Lisboa. Entre altres coses hi deia:

“Es agria, desnuda, seca, paupérrima y triste la vida española para quien no viva metido en cafés, borracho de charlotes, necio, zahumando la abulia para no verla y borrando con humo de cigarrillos la tragedia del país.”

Enmig de l’escrit, però, contrasta l’opinió que tenia Gabriela Mistral sobre Catalunya i els catalans:

“Zona separada de hecho, Cataluña, y en parte Vasconia. El catalán ha hecho un país bajo el ejemplo francés; ha creado una gran industria; tiene razón, está vivo, ha vuelto la espalda al sepulcro de Castilla y se ha labrado con mar, comercio, clásicos griegos y latinos y con un espíritu regional de los más sabios y maravillosos de Europa. No es que sean separatistas, es que desde siempre fueron otra raza, otro ritmo, otro sentido de la vida. Queda el catolicismo.”

Més sobre Gabriela Mistral a la wikipedia en castellà aquí http://es.wikipedia.org/wiki/Gabriela_Mistral

Per a la Montserrat Abelló, que avui, 1 de febrer de 2013, fa 95 anys:

Febrer 1, 2013

Com el roure veu caure les fulles
passen els anys, per a tu,
que ens has ensenyat
la vida,
roda del temps i lluita,
espera del fruit madur
i mossegada ardent.

Poi s’ascose nel foco che li afina

Juny 11, 2012

Aquest vers amb què Dante clou el Cant XXVI del Purgatori de la Divina Comèdia figura com a lema en el mural que Narcís Comadira va pintar el 1993 ala Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i va ser el punt d’arrencada de la seva interessant intervenció divendres passat, 8 de juny, al Museu de la Mediterrània, dins del cicle sobre Dante i l’art que hem fet a Torroella, gràcies a l’amic Rossend Arqués (al costat del qual figuro com a coordinador del cicle).

Aquestes són les notes en què vaig basar la meva presentació de Narcís Comadira:

Bon vespre,

Gràcies per ser aquí. La vostra presència ens confirma que no ens vam equivocar quan amb en Rossend Arqués ens vam decidir a proposar al Museu de la Mediterrània de fer aquest cicle sobre Dante i l’art, sense cap excusa localista, ni cap propòsit acadèmic, perquè no en calen, d’excuses per parlar i gaudir de l’art, de la literatura, convençuts tant de l’interès intrínsec del cicle com del fet que a Torroella hi ha un gruix ciutadà, de cultura civil, d’inquietud, de curiositat i de voluntat de diàleg cultural, que asseguraria, com així ha estat, l’èxit de la proposta, malgrat errors d’organització i de comunicació, que assumim tot demanant disculpes i amb voluntat d’esmena, és a dir amb voluntat de repetir amb noves propostes i de fer-ho millor.

Tenim la sort, jo crec que és un privilegi, de comptar amb la presència i la paraula de Narcís Comadira. Avui per parlar-nos de la seva personal relació amb la Divina Comèdia i amb la pintura del Trecento, i espero que no triguem gaire a tenir-lo novament entre nosaltres per parlar del conjunt de la seva obra, si pot ser amb la companyia de dos bons coneixedors de la seva obra literària, Rossend Arqués, i de la seva pintura, Jordi Falgàs.

La veritat és que avui la persona més indicada per presentar-vos Narcís Comadira era l’amic Rossend Arqués, no solament pel seu profund coneixement de la Divina Comèdia i de Dante, sinó també, i sobretot, pel seu coneixement de l’obra de Narcís Comadira. Rossend Arqués, que no ha pogut ser avui aquí i m’ha demanat de donar la benvinguda a Narcís Comadira, ara fa just vint anys va confegir una antologia de la seva poesia, amb un extens estudi introductori, la publicació de la qual a la col·lecció “Óssa Menor” diu Comadira que va ser el regal dels seus cinquanta anys.

Ara n’acaba de fer setanta, com és públic i notori, particularment després de l’homenatge que va rebre en el darrer Festival Temporada Alta, el director del qual celebrant la seva obra deia, resumint, que en la seva opinió era el millor poeta català viu.

Als catorze anys feia els primers versos, estrenava capsa d’aquarel·les i començava les seves primeres classes de pintura. S’anava afirmant una vida dedicada a l’art, al conreu de la forma estètica, i per mitjà del poema, la pintura i també de la traducció literària  s’anava afinant la seva capacitat de despertar l’emoció, l’emoció estètica que ell defineix, descriu com un moviment en la frontera, sempre inestable, del cos amb l’ànima.

Als vint anys, 1962, va a Montserrat per fer-se monjo benedictí. Als vint-i-tres, abandona Montserrat i torna a Girona. Als vint-i-set es casa amb Dolors Ollé. S’instal·la a Barcelona. Dels vint-i-nou als trenta-un viu a Londres… No us cansaré ara amb dates, però si l’heu llegit, si coneixeu la seva pintura, ja sabreu que aquests fets que puntuen la seva vida, també puntuen la seva obra, com ho fan els mestratges de Carner o de Ferrater, de Cezane o del Giotto d’Assís o de la capella dels Scrovegni, de Leopardi o d’Auden en les seves traduccions.

Destaca en la seva trajectòria la construcció d’una obra d’una gran coherència acompanyada d’una reflexió profunda sobre la matèria de les seves arts, sobre la forma.

Una obra en cada un d’aquests àmbits, de la poesia, la pintura, la traducció i l’assaig, que manté un diàleg constant amb la tradició, amb els clàssics, com Dante, del qual ens parlarà avui. Un diàleg amb el rerefons d’aquesta idea tan important que en art hi ha canvis però no hi ha progrés, que qualsevol poesia és poesia contemporània, com afirma parafrasejant Benedetto Croce (“ogni storia, e storia contemporanea”). Un diàleg amb la tradició fet alhora des de la contemporaneïtat més absoluta.

Dolors Ollé subratlla com el seu procés líric “iniciat des d’un origen radicalment subjectiu es desprèn de tota personalitat i es converteix en un receptacle que pot formalitzar les mil cares d’una experiència comuna”.

No és estrany que tants el puguem tenir com a referent, fins a considerar-lo literalment, com diu Andreu Gomila, “un tòtem de la literatura catalana contemporània”.

Narcís Comadira ha estat, és un punt de referència en el seu doble vessant de pintor-poeta, poeta, escriptor-pintor, cas que no és únic en el nostre entorn cultural i que ens relliga amb l’enyorança que molts tenim de l’ideal renaixentista de l’home complet, i la societat madura, en què la cultura ocuparia un espai central.

Els qui coneixeu l’obra de Comadira, i qui no la coneix per un cap o un altre?, sabeu que el rigor, la reflexió sobre el propi treball del creador i el diàleg constant amb la tradició i els clàssics, no han estat un obstacle al seu bon humor, al caràcter enjogassat que traspua bona part de la seva obra i que ens la fa molt propera.

Aquesta proximitat de l’obra de Comadira és una de les seves virtuts. Una personalitat que no defuig participar, col·laborar en la vida social, com per exemple quan va dissenyar un dels cartells anunciadors del Festival de Música de Torroella o quan va acceptar la meva demanda de dibuixar amb un traç nítid el logo im del primer full d’informació municipal de Torroella.

Comadira amb la seva obra artística i poètica sobretot ens ajuda, ens emociona i ens trasllada, d’alguna manera a allò que és essencial, fora del temps. Com ell ens diu:

“Amb immortal esplendor

“Viuen en tu les coses, poesia.”

(del poema Al cap dels anys)

Comadira ens obre portes i és, en aquest sentit, també, el que en francès en dirien un passeur, no solament en les seves excel·lents traduccions sinó en el conjunt de la seva obra, molt significativament, per exemple, en la que avui ens serveix de referència: el mural que va pintar el 1993 a la Facultat de Lletres de Girona i que duu per lema el vers amb què Dante clou el cant XXVI de la Divina Comèdia: Poi s’ascose nel foco che li afina. Vers que també apareix al final del seu poema:

“Això són aquests anys que ja han passat:

“una bala de palla ben lligada

“que el vell cavall grufa amb el morro.”

 Som-hi, doncs, que ja és hora.

 Endavant, Narcís, i gràcies per acompanyar-nos i il·lustrar-nos.

Fraga no mereixia seure en un parlament democràtic

gener 16, 2012

I així ho vaig dir en el Ple del Senat del 18 de desembre de 2008, davant d’ell, que hi era per voluntat del Partit Popular, partit que no ha condemnat mai el règim franquista, la dictadura criminal, fruit d’un cop d’estat i d’una guerra brutal amb centenars de milers de víctimes contra la democràcia. El motiu de la meva intervenció (crec que una de les més clares que s’ha fet mai al Senat en relació amb Fraga) eren les declaracions en què Fraga es manifestava a favor d’una reforma del sistema electoral per reduir el pes dels partits catalans i bascos a les Corts espanyoles i va deixar anar “a los nacionalistas habría que colgarlos de algun sitio” perquè “el nacionalismo, por definición, es lo contrario a la defensa de España”.

Aquestes van ser la meva intervenció, la resposta del PP i la meva rèplica, interrompuda pel president del Senat, Javier Rojo (aquell que ara forma part de la llista de suports a Carme Chacón perquè presideixi el PSOE):

Por el Grupo Parlamentario de la Entesa, tiene la palabra el senador Bofill.

El señor BOFILL ABELLÓ: Gràcies, president. Bon día. (El señor senador inicia su intervención en catalán, que se reproduce según el texto que facilita a la Redacción del «Diario de Sesiones»): «Una altra vegada començo en català reitarant la nostra exigència de la normalització del seu ús en el Plè d’aquesta cambra dita de representació territorial, alhora que demano al president que reprobi les paraules del senyor Fraga Iribarne (Rumores en los escaños del Grupo Parlamentario Popular en el Senado.) que ha fet una apel.lació més o menys velada a la violència en contra dels qui som i ens sentim de´altres nacions; un cop més…» (Rumores.)
El señor PRESIDENTE: Señorías, silencio, por favor.

El señor BOFILL ABELLÓ: «…el senyor Fraga ha posat de manifest la seva arrel franquista (Fuertes rumores) i que no és digne de seure en un parlament democràtic.»
El señor PRESIDENTE: Señorías, por favor.

El señor BOFILL ABELLÓ: «Comença a ser hora que respectem…» (Rumores.)
El señor PRESIDENTE: Señorías, por favor.

El señor BOFILL ABELLÓ: «…la diferència i el dret a decidir dels pobles, i que abandonem definitivamente el llenguatge de la violencia.» (Fuertes protestas.)
El señor PRESIDENTE: Señorías, por favor.

El señor BOFILL ABELLÓ: Decía, presidente, y se lo voy a decir en castellano… (Rumores.)
El señor PRESIDENTE: Señorías, por favor, silencio. (Rumores.)
El señor BOFILL ABELLÓ: Decía que empezaba, una vez más, en catalán reiterando nuestra exigencia de la normalización de su uso en el Pleno, a la vez que le pido, señor presidente, que repruebe las palabras del señor Fraga Iribarne… (Rumores.)
El señor PRESIDENTE: Señorías, por favor, silencio.

El señor BOFILL ABELLÓ: … que hizo recientemente una apelación más o menos velada a la violencia contra los que somos y nos sentimos de otras naciones. Una vez más el señor Fraga ha puesto de manifiesto su raíz franquista… (Rumores.)
El señor PRESIDENTE: Señoría.

El señor BOFILL ABELLÓ: … y que no es digno de sentarse (Rumores.) en un parlamento democrático.

El señor PRESIDENTE: Señoría, por favor.

El señor BOFILL ABELLÓ: Empieza a ser hora de que respetemos la diferencia… (Rumores.)
El señor PRESIDENTE: Señoría.


El señor BOFILL ABELLÓ: … y el derecho a decidir de los pueblos. (Rumores.)
El señor PRESIDENTE: Senador Bofill.

El señor BOFILL ABELLÓ: Que renunciemos al lenguaje…

El señor PRESIDENTE: Senador Bofill, por favor.

El señor BOFILL ABELLÓ: … de la violencia (Rumores.) y a las expresiones….

El señor PRESIDENTE: Senador Bofill.

El señor BOFILL ABELLÓ: …violentas en el lenguaje político…

El señor PRESIDENTE: Senador Bofill.

El señor BOFILL ABELLÓ: Yo al menos me comprometo a procurar no utilizarlas.

El señor PRESIDENTE: Senador Bofill, le retiro el uso de la palabra. (Rumores.)
Señoría, estamos en un turno de un proyecto de ley. Creo que hay otros mecanismos para hacer la protesta que usted estaba haciendo, pero este no es el sitio donde lo tiene que hacer.

(…)

(Abucheos en los escaños del Grupo Parlamentario Popular en el Senado.-El señor Sanz Pérez pide la palabra.)
El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.

Tiene la palabra el señor Sanz Pérez.

El señor SANZ PÉREZ: Señor presidente, nos hubiera gustado que lo dicho por el senador Bofill no se le hubiera permitido. Por tanto, yo le solicito, señor presidente, que se exija, o al menos este grupo lo exige, que el senador Bofill retire todo lo dicho esta mañana en esta Cámara porque, desde luego, ni el senador Bofill ni su grupo parlamentario nos va a dar lecciones al Partido Popular y a este grupo de democracia y de defensa de los derechos de los ciudadanos (Aplausos en los escaños del Grupo Parlamentario Popular en el Senado.) Porque en la historia de su formación política recordaremos todos lo que supuso la presencia en la política española de Terra Lliure (Aplausos en los escaños del Grupo Parlamentario Popular en el Senado.-Protestas.-El señor Bofill Abelló pronuncia palabras que no se perciben.)
El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.

Senador Bofill, ha dicho lo que ha dicho, pero, en la medida en que estamos discutiendo un proyecto de ley que nada tiene que ver con lo que ha dicho, yo le rogaría que retirase sus palabras.

El señor BOFILL ABELLÓ: Yo, señor presidente, retiraré mis palabras si usted se pronuncia reprobando unas descripciones violentas. (Fuertes protestas en los escaños del Grupo Parlamentario Popularen el Senado.)
Yo no voy a retirar ni una palabra porque creo que no me han escuchado… (Protestas en los escaños del Grupo Parlamentario Popular en el Senado.). Ustedes no me han escuchado. Porque si una cosa estoy pidiendo…


El señor PRESIDENTE: Senador Bofill, no está en el uso de la palabra.

El señor BOFILL ABELLÓ: ¡Usted tiene dos varas de medir, señor presidente!

Els nous moviments socials i nosaltres

Octubre 16, 2011

Recupero dos textos que he escrit al facebook:

Vaig anar a la manifestació del 15 d’octubre a Barcelona, amb simpatia, amb interès i amb preocupació, per l’aparent a(o anti)politicisme, i sobretot a observar, escoltar, veure, intentar entendre… Hi havia molta gent, majoritàriament de 25 a 35 anys, alguns amb mainada petita, gent urbana, suburbana, amb feina precària, sense feina o amb por de perdre-la, emprenyada… un moviment popular. Hi detecto més indignació amb els bancs…, secundàriament amb els polítics, com a inútils, sotmesos al dictat dels financers, i menys preocupació per la qualitat democràtica, com semblava fa uns mesos, i un rebuig més profund de la política. Moltes pancartes i cartells en castellà, però força en català. Sento parlar força en català. Potser són percepcions massa parcials.

Cal que hi pensem i que ens formulem preguntes com ara ¿per què gairebé no hi ha estelades a la manifestació dels “indignats”? Ens ho hauríem de preguntar sèriament i analitzar-ho, si pot ser sense simplificacions. ¿Podem fer alguna cosa perquè els actuals moviments socials conflueixin amb l’independentisme/l’independentisme conflueixi amb els actuals moviments socials? Hi pensa ERC? Es pot repensar ERC sense tenir-ho en compte? Com pensa ERC arrelar a les ciutats i a les àrees metropolitanes?

Som part dels perjudicats per la crisi i hem de ser amb la gent que honestament es queixa, sense sectarismes. Hem d’esvair els recels envers un moviment que, per més que tingui aspectes molt preocupants (antipolítica…, temptacions no democràtiques i violentes, com en l’intent de bloqueig del nostre Parlament… perill que acabi alimentant la dreta espanyola), té una base popular i raons de pes contra la crisi, contra la manera com es gestiona des dels poders… Cal participar-hi i contribuir a donar respostes (si ja les tenim, millor, però siguem modestos, en un moment que les esquerres al món no acaben de trobar el camí).

Segurament, en els propers mesos i anys haurem de recuperar el plantejament que feia ERC que som una nació, sí, existim com a tal i tenim una història i un present, però també som una nació en construcció, que ha d’incorporar tothom, o almenys una gran majoria, una nació en construcció que si ens hi posem junts, amb tots aquests moviments socials, pot ser més igualitària, menys classista, més republicana, en el sentit de més oberta a la participació ciutadana… L’haurem de reformular pensant que la crisi està afectant l’ascensor social, la incorporació dels nouvinguts pels beneficis de la prosperitat que podíem compartir. Hi hem de pensar i repensar, pot ser una oportunitat (diuen que també és això la crisi).