Bloc personal de Miquel Bofill

L’agenda política del final de la legislatura d’en ZP s’ha animat amb la presentació de la reforma constitucional per incorporar-hi la limitació de la despesa pública, que han pactat PP i PSOE i no sotmetran a referèndum. Els catalans hauríem de tenir clar que el nostre interès se situa a les antípodes dels dos grans partits espanyols que neguen el dret a decidir dels ciutadans i mantenen l’expoli fiscal a Catalunya. Una Catalunya independent dins la Unió Europea, ni segurament una Catalunya que tingués un finaçament similar al concert econòmic, no tindria el dèfcit que té actualment. És per això, entre altres motius, que l’única reforma constitucional que realment ens convindria és aquella que reconegués a Catalunya, al poble de Catalunya com a subjecte de sobirania,  el dret d’autodeterminació (l’expressió més essencial del dret a decidir) i el dret a recaptar i gestionar els seus impostos.

Per afirmar-ho, avui, divendres, assistiré al Ple del Congrés de Diputats, dimarts, a la tarda, compareixeré al Parlament de Catalunya, i dimecres a la tarda defensaré les esmenes d’ERC en el Ple del Senat.

Aquestes són les esmenes que ha presentat ERC al Congrés de Diputats en relació amb la reforma constitucional de PP-PSOE:

A LA MESA DEL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS

 EL GRUPO PARLAMENTARIO DE ESQUERRA REPUBLICANA-IZQUIERDA UNIDA- INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS, a iniciativa del Portavoz Adj. Joan Ridao i Martín, al amparo de lo dispuesto en el Reglamento de la Cámara, presenta las siguientes enmiendas al articulado de la Proposición de Reforma del artí culo 135 de la Constitución Española. (Núm. Exp. 100/000001)

 Congreso de los Diputados, septiembre de 2011

 Joan Ridao i Martín                                    

Portavoz Adj. GP Esquerra Republicana       Izquierda Unida               Iniciativa per Catalunya Verds                     

 Enmienda 1

 Artículo único

 Supresión

 Justificación: Se propone el rechazo de la propuesta de reforma constitucional porque no se considera necesaria ni urgente, niega el debate parlamentario y el refrendo popular, liquida la autonomía financiera de las Comunidades Autónomas y obvia la heterogeneidad competencial, reduce el Estado del Bienestar, tiene un marcado carácter ideológico neoliberal o conservador y esquiva las necesarias reformas en otros puntos de la Constitución.

Innecesaria y no urgente

 La reforma constitucional propuesta es innecesaria por la existencia, tanto en la legislación europea como en la española, de los instrumentos jurídicos necesarios para limitar el déficit. De esta manera, si se quería adoptar esta medida no era necesaria una reforma constitucional, sino las oportunas modificaciones de la Ley General de Estabilidad Presupuestaria o del Plan Europeo de Estabilidad.

 La voluntad política expresada en esta reforma podría haberse articulado mediante estos mecanismos e incluso podrían haber sido refrendados por un Pacto de Estado que garantizara su permanencia y estabilidad, si se estimaba oportuno, y pudiendo establecer las necesarias cláusulas de revisión.

 Asimismo, la reforma propuesta tampoco tiene a corto y medio plazo la capacidad para resolver los problemas presupuestarios o de otra índole que padecemos. En todo caso, podrían adoptarse otras medidas en esta misma dirección como son la racionalización de gastos con la eliminación de gastos suntuarios, la eliminación de las concurrencias desleales con las Comunidades Autónomas o el incremento de los ingresos públicos, especialmente mediante la lucha contra el fraude fiscal y con el aumento de la fiscalidad a las rentas más altas (que se han ido reduciendo en tiempos de bonanza económica).

 Por otro lado, el contenido y los plazos establecidos en la reforma no justifican su urgencia. De hecho, es sorprendente que una reforma constitucional se esté llevando a cabo con un trámite urgente excepcional, en el último mes de Legislatura, pocos días después de que se anunciara y a las pocas horas de que los dos grandes partidos acordaran su contenido. Y más sorprendente, y cuestionable democráticamente, que ello se haga sin contrastar o consensuar la posible necesidad y contenido de la reforma con el resto de fuerzas parlamentarias. Para colmo del despropósito, la urgencia es de difícil justificación si tenemos en cuenta que se reforma la norma fundamental del Estado y que no tendrá efectividad plena hasta 2020.

Carencias de legitimidad democrática

 La reforma constitucional ha sido presentada con un texto concreto en el Congreso de los Diputados por los dos Grupos Parlamentarios mayoritarios de la Cámara, sin que previamente haya sido contrastada la opinión del resto de fuerzas parlamentarias ni se les haya permitido opinar o consensuar el contenido previamente a su presentación.

 Esta metodología cuestiona el espíritu de consenso constitucional a que siempre han apelado –como arma arrojadiza contra cualquier propuesta de reforma- los dos grandes partidos políticos, erigidos en defensores del hermetismo de la integridad del texto. Posición paradójica si tenemos presente que uno de estos partidos se opuso a algún Título constitucional.

 Pero más allá de ese supuesto consenso constitucional, también se apela a la legitimidad que “el pueblo español” otorgó al texto mediante su aprobación en referéndum.

 La presente propuesta de reforma constitucional pretende esquivar su refrendo por parte de la ciudadanía que la legitimó. Y ello es especialmente grave si tenemos presente que la reforma puede afectar a los derechos de la ciudadanía.

 Se demuestra así la falta de modernidad del sistema democrático español,  que hurta el derecho ciudadano de participación en la modificación de un instrumento político-económico que afectará a la vida cotidiana de las personas.

 Además, esta reforma se produce en un contexto social e histórico en que una parte importante de la población reclama mayor participación política y, especialmente, en todos aquellos aspectos que están siendo impuestos desde los poderes económicos, financieros y políticos europeos e internacionales, como es el caso.

 Límites a la autonomía de las comunidades

 La reforma constitucional supone la defunción de la mínima autonomía financiera de las Comunidades Autónomas e imponen un marco homogéneo a una realidad autonómica heterogénea.

 Esta regulación fiscal constitucional que nos proponen, a largo plazo impone un comportamiento fiscal determinado a todas las Administraciones Públicas que actúan en un territorio. Disciplina presupuestaria que sustrae el ámbito de decisión política de las mismas, durante una o más generaciones.

 La propuesta afecta especialmente la capacidad financiera de las Comunidades Autónomas y las Corporaciones Locales, cuando paradójicamente es el Estado quien acumula la mayoría de la deuda y quien tiene mayor capacidad y margen para reducir el déficit. El caso es especialmente grave si se tiene en cuenta la deficiente financiación de estas Administraciones Públicas.

 Por otra parte, tampoco se tiene en cuenta la heterogeneidad competencial que hace que unas Comunidades Autónomas tengan más competencias que otras e, incluso, que esto haya tenido su incidencia en la generación del déficit que acumula cada una.

 Finalmente, la reforma no tiene en cuenta el superávit o déficit fiscal, a pesar de los desequilibrios interterritoriales que se producen.

Estos desequilibrios son tan desproporcionados que provocan que Catalunya tenga un 10% del PIB de déficit cuando si tuviera soberanía fiscal tendría un superávit del 6%. Quienes impulsan la reforma constitucional siguiendo las indicaciones de Alemania olvidan el modelo fiscal de equidad y solidaridad entre los länders y acaban castigando a las autonomías más productivas.

 Incidencia negativa en las políticas sociales

 Las políticas sociales, y especialmente aquellas que llevan a cabo las Comunidades Autónomas o que acaban asumiendo las Corporaciones Locales, se van a ver afectadas por los estrictos límites a la capacidad de endeudamiento.

 Catalunya, como otras Comunidades, tiene comprometido el 80% de su presupuesto. Más de ¾ partes del cual en gasto social.

 Teniendo en cuenta la insuficente financiación estatal y el ahogo económico y fiscal que padece, Catalunya ha tenido que endeudarse para mantener el gasto social en sanidad, en educación, en integración, etc. De hecho, la financiación estatal es insuficiente para mantener servicios sociales como la dependencia e incluso, básicos como la sanidad, hipotecando el bienestar de la población catalana.

 Indiscutiblemente, los límites a la capacidad financiera de las Comunidades Autónomas y Corporaciones Locales van a repercutir en la atención a las personas y, especialmente, en las más necesitadas. No sólo se van a producir recortes en los servicios sociales, como los que ya está viviendo Catalunya, sino que la falta de recursos públicos para mantenerlos va servir como coartada perfecta a los gobiernos liberales para abrir la puerta a una nueva ola privatizadora que repercutirá en la calidad y universalidad de los servicios sociales. Una nueva puntilla al Estado del Bienestar. Otra de las consecuencias de la crisis que pagarán los más desfavorecidos en beneficio de los mercados.

 En este sentido, la propuesta de reforma constitucional tiene un marcado carácter ideológico neoliberal. Poner límites al déficit público y vincularlo a decisiones europeas es el certificado de defunción de la política económica keynessiana y la aniquilación ideológica de la salida social a la crisis.

 La introducción de este precepto en la Constitución supone petrificar un mecanismo rígido que impedirá la necesaria flexibilidad para adaptar las políticas fiscales al ciclo económico. Es decir, que se impiden las políticas keynessianas anticíclicas en tiempos de recesión económica, teniendo una incidencia muy negativa en la necesaria inversión pública y la generación de empleo, así como en el gasto social.

 La reforma, pues, lejos de ser una reforma menor es una auténtica reforma estructural que redimensiona el sector público en tanto que marcará una nueva forma de administrar los recursos y limitará las posibilidades de las prestaciones estatales.

Enmienda 2

 Adición

 Nueva Disposición

 El artículo 2 de la Constitución quedará redactado como sigue:

 La Constitución reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las naciones y regiones que integran el estado y la solidaridad entre todas ellas.

 Se añade una nueva Disposición Adicional al texto constitucional, del siguiente tenor literal:

 La Constitución reconoce el derecho del pueblo catalán a la autodeterminación. Este derecho reside en la potestad de sus ciudadanos para decidir libre y democráticamente su status político, económico, social y cultural, bien dotándose de un marco propio o compartiendo, en todo o en parte, su soberanía con otros pueblos.

 Serán, en su caso, sus instituciones respectivas, gobierno y parlamento, las únicas legitimadas para impulsar su ejercicio.

Justificación: El Parlamento de Catalunya ha mostrado reiteradamente la afirmación del pueblo de Catalunya como nación y el derecho a decidir su futuro libremente.

Así, el 12 de diciembre de 1989, el Parlament de Catalunya aprobó la Resolución 98/III, sobre el derecho a la autodeterminación de la Nación catalana, en que declaraba, solemnemente, que Catalunya forma parte de una realidad diferenciada en el conjunto del Estado, que el pueblo catalán ha mantenido en todo momento, tanto por las instituciones como desde la conciencia ciudadana.

En este sentido, el Parlament de Catalunya manifestaba que el acatamiento del marco institucional vigente, resultado del proceso de transición política de la dictadura a la democracia, no significaba la renuncia del pueblo catalán al derecho a la autodeterminación, tal y como establecen los principios de los organismos internacionales y se deduce del preámbulo de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979.

Asimismo, el Parlament de Catalunya reiteró el 1 de octubre de 1998 el derecho del pueblo catalán a determinar libremente su fututo como pueblo, en paz, democracia y solidaridad.

Finalmente, hay que señalar que una reciente encuesta de la Generalitat de afirmaba que el 40% de la población catalana quiere la independencia de Catalunya y que sólo el 20% defiende el actual Estado de las Autonomías.

En este sentido, hay que recordar que la sentencia del Estatut de Catalunya ha supuesto un auténtico “golpe de Estado constitucional” que ha dejado patente que sólo existe un sujeto político que es España y que Catalunya como sujeto político no tiene encaje en ella. Contra esta realidad, cada día más catalanes y catalanas reclaman la independencia de Catalunya y el derecho de autodeterminación que la nación catalana siempre ha reinvindicado.

Enmienda 3

 Adición

 Nueva Disposición

 En cuanto a la financiación de la Generalitat de Catalunya se  establecerá un régimen fiscal de concierto económico. Anualmente se acordará  el cupo que como contribución a todas las cargas del Estado que no asuma la Generalitat o como financiación a las cargas generales del Estado que deberá satisfacer la misma.

 Justificación: Catalunya sufre un déficit fiscal histórico, cifrado en torno al 9% del PIB anual de media (desequilibrio entre lo que pagamos los catalanes con impuestos y lo que recibimos con financiación). Un déficit que afecta gravemente a las finanzas de la Generalitat, y aunque el último modelo pactado en 2009 introduce mecanismos para una corrección significativa, no será posible enderezarlo mientras no se plantee un cambio radical respecto a los parámetros dibujados en la EAC

En este marco, los desequilibrios estructurales de financiación entre Catalunya y el Estado, la crisis y sus consecuencias ponen de manifiesto que es necesario un cambio de la relación fiscal Catalunya – España.

 Actualmente, Catalunya tiene asumidas muchas competencias que le otorgan capacidad para decidir sobre un importante volumen de gasto público. Y esta autonomía en la decisión en el gasto no tiene su correlación en la capacidad de decisión de los ingresos públicos. Hay mucho camino por recorrer en la corresponsabilidad fiscal. Pero es un camino que debe recorrer hasta el final, para que quedarse a medio camino es perderse en la distorsión del sistema tributario. Y el final del camino de la corresponsabilidad fiscal es establecer un sistema fiscal propio para Catalunya.

 El País Vasco y Navarra cuentan con sistemas fiscales propios diferentes del resto del Estado. Nadie discute sobre solidaridad en estos casos, nadie habla de “ruptura de la unidad de mercado”. Análogamente (aunque con soluciones diferentes) se produce la misma situación en las Islas Canarias y las ciudades autónomas de Ceuta y de Melilla. Todas estas excepciones al sistema fiscal español, abren la vía para que Catalunya pueda disfrutar también de su propio sistema fiscal.

Esto conlleva que la Generalitat de Catalunya asuma la gestión, liquidación, recaudación e inspección de todos aquellos tributos de los que tiene cedidos los su rendimiento. Además, y para evitar distorsiones perjudiciales entre Administraciones, es imprescindible que la Generalitat tenga al mismo tiempo plena capacidad legislativa sobre todos estos impuestos.

Esquerra Republicana de Catalunya tiene como objetivo básico en la actual legislatura lograr que la totalidad de los tributos pagados por los catalanes y las catalanas se recauden y se gestionen desde Catalunya. Para Esquerra Republicana de Catalunya el concierto económico, no es un objetivo, es un instrumento que debe permitir gestionar más recursos para invertirlos en los sectores estratégicos de nuestro país.

La Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica és un dels moments, i dels documents, importants del que nosaltres avui entenem per democràcia i per republicanisme.  Comença així, amb una sintesi dels principis democràtics fonamentals:

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats: Tots els homes han estat creats iguals. El  Creador els ha dotats de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Per garantir aquests drets, els homes constitueixen Governs que  obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats. Sempre que un Govern es torni destructiu per a aquestes finalitats, el poble tindra dret a instaurar-ne un de nou que es fonamenti en els esmentats principis, i a organitzar-lo de la forma que li ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva Seguretat i la seva Felicitat.

Aquí trobareu una traducció de tot el text.

Avui he entrat aquesta pregunta al Registre del Senat:

En l’actual context de crisi econòmica, de retallades pressupostàries que afecten a serveis bàsics per als ciutadans, de reducció dràstica de les inversions en infraestructuras necessàries per a un rellançament de l’economia i de demanda d’austeritat a totes les administracions i als ciutadans,

 ¿Quant costarà el manteniment de les tropes a l’Afganistan fins a la data de la seva retirada?

Me l’ha de contestar oralment la ministra de Defensa, si no és de viatge, dimarts vinent, 21 de juny, a la tarda, al Ple del Senat.

El mes de febrer vaig presentar amb aquesta finalitat una moció a la Comissió de Foment, que la va aprovar ahir amb el vot en contra del PSOE. De fet és una moció d’ERC, que vaig preparar junt amb Ricard Dilmé i la gent d’Esquerra de la Selva, que ha estat capdavantera en les mobilitzacions a favor de l’acabament de les obres de desdoblament de la N-II, i la va defensar en la Comissió el senador d’ERC Pere Muñoz, que és portaveu de Foment de l’Entesa. Aquí trobareu la iniciativa i aquí trobareu l’article d’El Punt que se’n fa ressò, malauradament sense la informació de qui ha presentat la moció.

Dissabte 11 DE JUNY, 19 h (a la Casa Irla, carrer Algavira, 65-69, Sant Feliu de Guixols; tel. 972 9838 08)

Trobada amb Montserrat Abelló i lectura dels seus poemes

Presentació a càrrec de Miquel Bofill i Abelló, senador d’Esquerra per Girona

Montserrat Abelló i Soler és avui, als seus 93 anys, sempre activa, creativa i amb les idees clares, la degana de les poetes catalanes. Ha viscut intensament el seu segle i avui encara continua escrivint, traduint i construint una obra poètica propera i potent. Així, el 2006, pública Memòria de tu i de mi; el 2008, El fred íntim del silenci i el 2010, Poemes d’amor. Aquest 2011 preveu publicar una traducció de la poetessa nord-americana Anne Sexton (ja és a les llibreries: Anne Sexton. Com ella. Poemes escollits, Ed. Proa), i en té en cartera una altra de poemes de Margaret Atwood.

«La poesia de Montserrat Abelló troba en la subtilitat, en la delicadesa, en la proximitat, les arrels més riques. És una poesia sentida. Amb l’oïda tant com des del sentiment. És una poesia de combat, però des de les paraules menudes i les realitats petites. Vet aquí la força de la fragilitat» (Oriol Izquierdo). Entre altres premis i reconeixements a la seva obra i a la seva trajectòria cívica, Montserrat Abelló ha rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1998), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2008) i el Premi Nacional de Cultura a la Trajectòria Professional i Artística (2008).

(Extracte del Programa d’Activitats de la Casa Irla de Sant Feliu de Guixols)

Aquest dijous, 26 de maig, al matí compareixeran a la Comissió de Cultura del Senat Eliseu Climent, president d’ Acció Cultural del País Valencià, i Mercè Teodoro, lletrada d’ACPV, a petició dels sendors d’ERC, Josep Maria Esquerda, Pere Muñoz i Miquel Bofill, portaveu de Cultura de l’Entesa Catalana de Progrés, “perquè (tal com consta en la sol·licitud de compareixença) puguin explicar:

“1) la importància cultural que té la recepció universal de TV3, el Canal 9 i IB3, i en general de les emissions de televisió en la llengua pròpia i comuna de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, en aquests territoris i en els altres amb qui comparteixen llengua i cultura;

“2) la història de la recepció de les emissions de TV3 al País Valencià i dels obstacles que ha trobat aquesta associació cultural a l’hora de mantenir els reemissors del senyal de TV3 al País Valencià fins al seu tancament;

“i 3) les mesures que proposa Acció Cultural de País Valencià per resoldre la situació.”

Acció Cultural de País Valencià es troba actualment en una greu situació econòmica a causa de les multes de la Generalitat Valenciana, controlada pel PP, per un valor de 700.000 euros, per haver mantingut els repetidors del senyal de TV3 al País Valencià. Amb aquest motiu, ACPV va fer una crida desesperada per demanar col·laboració econòmica urgent per fer front a les multes imposades pel govern de Camps per les emissions de TV3 (aquí podeu llegir la notícia d’El Punt) i  una sèrie de mitjans de comunicació (El Punt, Avui, El 9 Nou, Diari de Balears, ACPC, El Temps, Vilaweb, Naciodigital.cat, Cronica.cat, Segre, Regió 7) van publicar un editorial conjunt demanant el suport a ACPV que podeu llegir aquí.

A banda de sol·licitar aquesta compareixença al Senat dels dirigents d’ACPV, que tindrà lloc aquest dijous, els senadors d’ERC vam presentar una sèrie de preguntes escrites al govern de l’Estat (que podeu llegir més avall i que encara no ens han respost) i, alhora, vam sol·licitar també la compareixença del ministre d’Indústria (que té competències en l’adjudicació a les Comunitats Autònomes de canals de TDT) i la de la ministra de Cultura, però la mesa del Senat ha acceptat els arguments d’aquests ministeris segons els quals ells no tenen les competències i, per tant, no compareixeran; és a dir, el Govern espanyol una vegada més dimiteix de la seva obligació (constitucional) de protegir i promoure la llengua catalana.

A continuació trobareu la motivació d’aquestes sol·licituds de compareixença i les preguntes escrites, que potser tampoc respondran:

El Grup Parlamentari Entesa Catalana de Progrés sol·licita la compareixença del ministre d’Indústria a la Comissió d’Indústria, Comerç i Turisme perquè expliqui quina valoració fa del tancament dels reemissors del senyal de TV3 al País Valencià, de la restricció que suposa a la llibertat d’informació i de la conculcació del dret dels ciutadans d’un mateix espai cultural i lingüístic a rebre les emissions de ràdio i televisió en la seva llengua independentment de quin sigui el lloc d’emissió, i, també, perquè expliqui quina solució proposa el Govern per garantir que els ciutadans valencians puguin rebre sense restriccions les emissions de TV3 i decidir lliurement si volen veure-les.

El Grup Parlamentari Entesa Catalana de Progrés  sol·licita la compareixença de la ministra de Cultura a la Comissió de Cultura perquè expliqui quina valoració fa del tancament dels reemissors del senyal de TV3 al País Valencià, de la restricció que suposa a la llibertat d’informació i a l’accés a la cultura en la pròpia llengua,  i de la conculcació del dret dels ciutadans d’un mateix espai cultural i lingüístic a rebre les emissions de ràdio i televisió en la seva llengua independentment de quin sigui el lloc d’emissió, i, també, perquè expliqui quines accions a emprès i compta emprendre per garantir que els ciutadans valencians puguin rebre sense restriccions les emissions de TV3 i decidir lliurement si volen veure-les.

Preguntes escrites al govern espanyol signades conjuntament pels tres senadors d’Esquerra:Miquel Bofill,Josep Maria Esquerda i Pere Muñoz.

 ¿Com valora el Govern el tancament dels reemissors del senyal de TV3 al País Valencià?

 ¿Considera acceptable el Govern la restricció de la llibertat d’informació i de l’accés a la cultura en la pròpia llengua que suposa el tancament dels reemissors del senyal de TV3 al País Valencià sense oferir cap alternativa perquè els ciutadans puguin continuar rebent-lo i veient TV3 si així ho desitgen?

 L’Estat espanyol, com a signant de la Carta Europea de les Llengües, es va comprometre “a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua”, ¿quines accions ha emprès i/o compta emprendre el Govern perquè es compleixi aquest compromís, en particular al País Valencià en relació amb la recepció de les emissions de TV3?

Montserrat Abelló acaba de publicar una nova traducció d’una poeta nord-americana.

Així en parlava David Castillo al Suplement de Cultura de l’Avui d’aquest dijous:

Hi ha un abans i un després a partirde la poesia d’Anne Sexton(1928-1974), la malaguanyada poeta nord-americana, que va tenir una vida intensa i una mort prematura, segurament perquè no va poder suportar la sensibilitat de ser diferent, d’explotar en el seu mateix suc. Sexton va tocar temes nous en la poesia confessional del seu temps. Ens va parlar de l’avortament (“aquest no-nat que dessagno”), de la menstruació als quaranta (“El ventre no és cap rellotge, ni és cap campana que toqui, però a l’onzè mes de la seva vida, jo sento el novembre del cos tan bé com el del calendari”), de la bogeria i el suïcidi (“Vaig fer que els sons es tornessin agres? Vaig dir-te que t’enfilessis al defora de la finestra?”) i fins i tot de la masturbació en l’impactant i irrepetible a Balada de la masturbadora solitària (“A la nit, sola, em caso amb el llit”). Sexton era així: trencadora i a punt detrencar-se, tan aperturista que no va saber protegir-se d’ella mateixa. El seu llegat són, però, un grapat de poemes extraordi-naris, dels quals Montserrat Abelló n’ha fet una selecció bilingüe al volum Com ella. Poemes escollits (1960-1965)*. La traducció és tan bona que cada poema agafa una tonalitat pròpia, no sembla un llibre traduït. Fa anys que Abelló navega entre aquesta generació de poetes i ha realitzat excel·lents antologies individuals i col·lecti-ves. De totes les escriptores, Sexton és la més autobiogràfica i esfereïdora. Va saber sumar el talent al caràcter decididamente confessional i despullat. Hem d’agrair a Abelló la seva paciència per aconseguir publicar aquesta gran personalitat literària. Si els agrada l’art, no dubtin a invertir uns euros per al seu cervell. En essència, trobaran la vida i la mort: “El silenci és la mort. Ve cada dia amb el seu xoc a asseure’s a la meva espatlla, un ocell blanc, i em picoteja els ulls negres i el múscul vermell i vibràtil de la boca”.

*Per un error d’edició diu 1965, en realitat són poemes de 1960 a 1975.

Aquest és el text de la contraportada del llibre:

Antologia poètica d’Anne Sexton a cura de Montserrat Abelló.

«L’audàcia i la força vital d’Anne Sexton, que s’encara a la vida i a la mort sense por, és el que fa que la seva obra poètica sigui tan interessant i original».
MONTSERRAT ABELLÓ

«De tots els poetes “confessionals” ―W. D. Snodgrass, Robert Lowell, John Berryman, Sylvia Plath―, cap té el coratge de ser tan extremament sincer com Sexton. Anne Sexton s’ha guanyat un lloc permanent al cànon de la literatura universal».
MAXINE KUMIN

“Sempre hi som”, el lema d’Esquerra per a aquestes eleccions municipals crec que resumeix molt bé el que ha estat, més enllà dels errors comesos, la realitat d’aquests anys. Esquerra Republicana de Catalunya hi ha estat sempre al costat de la gent, del poble català, de la gent treballadora i emprenedora, plantant cara a Madrid, als aprofitats i als especuladors, treballant per la llengua, per la construcció de la cohesió social, de la nació, treballant per la independència, a les consultes, al carrer, com el 10 de juliol, i a les institucions… Amb aquest esperit, centenars, milers de persones s’han compromès amb les llistes d’Esquerra a les municipals. Aquests dies he participat en diversos actes electorals, donant suport als candidats, com a orador o simplement com a assistent, a Sant Antoni (Calonge), a Calella, a Arenys de Munt… als meus pobles: Pals i Torroella de Montgrí (on tanco la llista). Hi he pogut comprovar la proximitat i la qualitat dels membres de les llistes d’Esquerra, els qui sàpiguen connectar millor amb la gent dels seus pobles i ciutats seran elegits i crec que han de jugar un paper molt rellevant en la renovació i l’arrelament del projecte d’Esquerra Republicana de Catalunya, particularment els qui arribin a exercir responsabilitats de govern.

Aquestes són les notes de la meva intervenció en la campanya a Callella (Maresme), el diumenge 7 de maig, en l’acte presentació de la llista d’Esquerra, a la plaça de l’Ajuntament:

Bon dia, bon dia i gràcies per ser aquí donant suport a la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Calella, gràcies per interessar-vos pels arguments d’Esquerra.

El primer argument, el principal, particularment en unes eleccions municipals, és el que millor coneixeu, el que hem pogut veure ara, són les persones i els seus ideals, els seus valors, el primer argument és la proximitat i la confiança que ens transmeten la Cristina Gómez i totes les persones que amb ella estan treballant i treballaran per la ciutat, pels veïns de Calella.

De fet, són 17 (els titulars de la llista), 27 (comptant-hi els suplents) arguments, amb singularitats que els enriqueixen, però com hem vist en les seves intervencions amb un nucli comú de valors republicans tan essencials com la llibertat, la igualtat i la fraternitat, els valors de la participació lliure dels ciutadans en la vida social i en les institucions, els valors de la justícia social, de la solidaritat, de la sostenibilitat i de la responsabilitat amb les generacions futures a qui hem de procurar llegar un món, una societat i un entorn, si pot ser, millors, els valors del respecte dels altres, vinguin d’on vinguin, i els valors de l’arrelament al país, els valors de la catalanitat oberta, que no renuncia a res i, alhora, vol construir el futur de Catalunya amb tots els qui vulguin participar-hi, els valors dels qui volem compartir la nostra llengua, que la concebem com a eina de ciutadania, els valors dels qui construïm la nació com a espai  comú de convivència dels ciutadans de Catalunya.

La gent d’Esquerra som persones compromeses amb els valors de l’accés democràtic a la informació i de la transparència en la gestió dels afers públics.

Amb aquests valors, amb la seva honestedat, amb els seus coneixements i la seva capacitat de treball cada regidor i cada regidora d’Esquerra Republicana de Catalunya anirà cada dia a l’Ajuntament.

¿Qui ho diu que tots som iguals? No ho som, ni de bon tros. Per això cal anar a votar i fer-ho amb plena consciència.

Esquerra es distingeix pels seus valors republicans, des de fa 80 anys.

Esquerra es distingeix, també des dels seus orígens, per ser un partit d’arrel popular, un partit de gent treballadora, un partit de gent emprenedora, un partit de gent a qui no han regalat res i que vol construir un país d’oportunitats per a tothom.

I, això, avui estem convençuts que només es pot fer des de l’esquerra, és a dir defensant el paper central de les institucions públiques democràtiques, començant pels Ajuntaments, perquè en aquest moment de crisi  afavoreixin i impulsin iniciatives que creïn llocs de treball, iniciatives innovadores dels qui no s’instal·len ni en el derrotisme ni en el subsidi. Defensant l’ensenyament públic i la sanitat pública, que junt amb les institucions públiques democràtiques, són els espais en què més clarament en la nostra societat encara es materialitzen els valors de la igualtat, defensant-los contra les retallades, sobretot contra aquelles que són el preludi no solament de la privatització, que puntualment pot ser adequada, sinó, sobretot, quan equivalen a l’exclusió de serveis bàsics i d’un servei ràpid i eficient dels qui no se’l puguin pagar.

Però aquesta defensa dels pilars de l’Estat del benestar, no és possible sense recursos públics, sense gestionar els recursos públics que genera la nostra activitat econòmica, sense tenir la clau de la caixa dels nostres impostos. Cada any, aproximadament, 20.000 milions d’euros marxen de Catalunya cap a l’Estat espanyol i no tornen; això és vora d’un 10% del Producte Interior Brut. A Madrid, als del PSOE i del PP, no els agrada que els digui que la relació amb Espanya ens surt molt cara als catalans i es van enfadar molt la setmana passada perquè vaig dir que això era un autèntic tsunami anual contra l’economia catalana, però, encara que la comparació no agradi i pugui ser un pèl forçada, la realitat és que el tsunami del Japó ha causat danys, segons algunes estimacions, d’un valor equivalent al 7% del seu PIB, menys que la passada del rasclet fiscal espanyol per la nostra economia. Tampoc no els va agradar que reclamés els 1450 milions de l’anomenat fons de competitivitat que els vam arrencar en l’acord de finançament de 2009 i que ara no volen pagar en els terminis convinguts. Com tampoc no devia agradar-los que contraposés aquest deute de l’Estat amb Catalunya, com en bon lògica fa qualsevol català i faria qualsevol persona honesta, amb el dèficit de la Sanitat pública catalana que voreja els 1000 milions.

En el cas de Catalunya, segurament, com en molts altres països, la sortida de la crisi demana una millora de la gestió pública i posar l’accent en l’economia productiva, però sovint costa parlar de dèficit públic, quan el que hi ha és un espoli brutal per part de l’Estat espanyol.

Qui ho diu, i ho deia fa anys, clar i català? Esquerra. Qui ho posa sobre la taula cada dia per aconseguir el que ens pertany? Esquerra. Qui reclama als altres partits, i particularment a Convergència i al PSC, que es deixin de maniobres a la Cort espanyola i se sumin a un front català per exigir el que és nostre, dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya? Esquerra.

Esquerra som gairebé els únics que plantegem de manera clara la necessitat des de tots punts de vista que avancem en el camí de la Independència. Ho farem i ho aconseguirem.

Esquerra som els únics que assumim, malgrat les mancances, el repte de gestionar el present, des dels Ajuntaments, sempre al servei de la majoria, i de fer-ho, alhora, obrint totes les portes que puguem per aconseguir l’Estat propi dins la Unió Europea.

Així ho ha anat fent l’ SNP a Escòcia on aquest partit independentista d’arrel popular ha aconseguit aquesta setmana la majoria absoluta al seu Parlament i es planteja convocar un referèndum d’independència d’aquí a dos anys. Confio que també ho farem no gaire més tard tots nosaltres.

Esquerra és una eina per fer polítiques de present al servei dels veïns i, alhora, per construir el futur de Catalunya, que no pot ser un altre que la plena llibertat.

Esquerra és una eina per lluitar contra les retallades socials, per retallar ministeris i despesa inútil d’algunes administracions, i alhora per retallar el dèficit fiscal, per lluitar perquè les nostres institucions gestioni els nostres impostos, al servei del país i de la majoria .

Per això, permeteu-me que us demani el vot per Esquerra a les eleccions municipals i que participeu en les mobilitzacions contra les retallades socials sempre també apuntant contra el dèficit fiscal i l’espoli de l’Estat espanyol.

Amb Esquerra Republicana de Catalunya, arriben a l’Ajuntament persones amb valors, llestes i honestes,  un equip amb un projecte per Calella, per diversificar el turisme, per ajudar les iniciatives noves de creació d’empreses productives que generin ocupació, per promoure la participació i la cohesió social, per apuntalar els pilars de l’Estat del benestar.

Amb Esquerra aconseguirem avançar realment i arribar a tenir un Estat català, del benestar sostenible.

Visca Calella i visca Catalunya!

Un dels motius no confessats del canvi de posició del Tribunal Constitucional en relació amb la legalitat de Bildu i les seves possibilitats de presentar candidatures en aquestes eleccions municipals sembla que ha estat la temença a fer el rídicul amb una nova sentència europea que posés en evidència les mancances de tarannà democràtic dels tribunals i de la legislació espanyols. Aquest fet em porta a la memòria que fa molt poc, el 15 de març, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat espanyol a pagar una indemnització a Arnaldo Otegui per haver patit presó per un pressumpte delicte d’injúries al Rei en base a l’article 490.3 del Codi Penal que el mateix Tribunal Europeu considera contrari a l’esperit dela Convenció Europea de Drets Humans, és a dir, no democràtic. Amb aquest motiu, vaig demanar la compareixença del ministre de Justícia al Senat perquè expliqui quan pensa suprimir aquest article del Codi Penal, en base al qual van imputar tants gironins perquè havien cremat fotos del rei espanyol.

Diu el lema de la campanya d’ERC a les municipals: “sempre hi som”, i la veritat és que és així. En el cas del Codi Penal, que ens ocupa, ja vam presentar diverses esmenes que trobareu més avall perquè se suprimissin del Codi Penal tots aquells articles equiparables a una legislació especial per protegir el rei i la seva família, per sobre del que ja preveu la legislació per a tots els ciutadans.

Però encara que els tribunals europeus ens donen la raó, Espanya, els partits que la representen de forma majoritària, PP i PSOE, no escolta, no reforma el Codi Penal per homologar-lo als patrons democràtics europeus recollits en textos com la Convenció Europea dels Drets Humans, que l’Estat espanyol ha subscrit malgrat que el seu Codi Penal conté articles que conculquen aquests drets fonamentals.

Text de la sol·licitud de compareixença del ministre de Justícia al Senat, presentat el 23 de març:

“El 15 de març el Tribunal Europeu dels Drets Humans va dictar sentència en relació amb la demanda núm. 2034/07 contra l’Estat espanyol en la qual aquest Tribunal “constata … que, per condemnar al demandant, les jurisdiccions internes s’han recolzat en l’article 490.3 del codi penal, disposició que acorda al cap de l’estat un nivell de protecció més elevat que el d’altres persones (protegides pel règim comú de la injúria) o institucions (com el Govern o el parlament) en relació amb la divulgació d’informacions o opinions que els concerneixen, i que preveu sancions més greus per als autors de declaracions injurioses (…) el Tribunal ja ha declarat que una protecció augmentada per una llei especial en matèria d’ofensa no és, en principi, conforme a l’esperit de la Convenció (Europea del Drets Humans).” Basant-se, entre altres, en aquesta motivació, el Tribunal Europeu dels Drets Humans, per unanimitat, afirma que en el cas de referència “hi ha hagut violació de l’article 10 (Llibertat d’expressió) de la Convenció (Europea dels Drets Humans)”.

“Amb aquest motiu es demana la compareixença del ministre de Justícia perquè expliqui quines previsions té el govern per adequar la legislació espanyola a la doctrina del Tribunal Europeu dels Drets Humans i a la lletra i l’esperit dela Convenció Europeadels Drets Humans en unes matèries tan fonamentals com la protecció de la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació, i, molt particularment, quina previsió té de suprimir del codi penal tots aquells articles assimilables a una legislació especial per donar una protecció augmentada al cap de l’estat en matèries que poden afectar la llibertat d’opinió o la llibertat d’informació, com el 490.3, al qual es refereix expressament la sentència del Tribunal Europeu.”

Val la pena llegir aquesta sentència que trobareu aquí (en francès).

Convenció Europea dels Drets Humans (en castellà)

Alguns articles del Codi Penal espanyol contraris a la llibertat d’expressió i que vam intentar suprimir en l’última reforma del Codi Penal que es va aprovar el juny de 2010:

“Artículo 490

“3. El que calumniare o injuriare al Rey o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe heredero de la Corona, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son.

“Artículo 491.

“1. Las calumnias e injurias contra cualquiera de las personas mencionadas en el artículo anterior, y fuera de los supuestos previstos en el mismo, serán castigadas con la pena de multa de cuatro a veinte meses.

“2. Se impondrá la pena de multa de seis a veinticuatro meses al que utilizare la imagen del Rey o de cualquiera de sus ascendientes o descendientes, o de la Reina consorte o del consorte de la Reina, o del Regente o de algún miembro de la Regencia, o del Príncipe heredero, de cualquier forma que pueda dañar el prestigio de la Corona.

 ”Artículo 543.

“Las ofensas o ultrajes de palabra, por escrito o de hecho a España, a sus Comunidades Autónomas o a sus símbolos o emblemas, efectuados con publicidad, se castigarán con la pena de multa de siete a doce meses.”

Fragment de la meva intervenció en el Ple del Senat del 9 de juny de 2010 en què es va debatre i aprovar l’última reforma del Codi Penal:

“(…) En el ámbito de las libertades democráticas -y voy terminando, aunque supongo que entenderán que con un centenar de enmiendas, estoy explicando casi lo mínimo- nos parecen fundamentales las enmiendas números 6, 7 y 8 del Partit Socialista de Mallorca, representadas y defendidas por el senador Sampol, coincidentes con las enmiendas números 248, 249 y 250 de Esquerra Republicana de Catalunya, para el conjunto de las cuales pedimos votación separada.

“En general, consideramos que el Rey y sus familiares deben tener los mismos derechos y los mismos deberes que el resto de los ciudadanos y que, como todos los ciudadanos, tienen el derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen. Por ello, no nos parece adecuado que el Código penal tipifique unos delitos específicos de calumnias e injurias al Rey y a sus ascendientes y descendientes que limitan el ejercicio de la libertad de expresión, un derecho fundamental de los ciudadanos, y planteamos la supresión de los artículos 490.3 y 491 del Código penal.

“Tampoco nos parece adecuado que se limite la Libertad de expresión como se hace en el artículo 543, al tipificar como delito las palabras -se tipifica como delito en nuestro Código penal-, los escritos o los hechos que se puedan considerar ofensivos a España, a sus comunidades autónomas o a sus símbolos y emblemas. Por lo que se refiere a mi comunidad autónoma, no tengo ningún inconveniente que se suprima, porque no creo que sea de recibo que las palabras o los escritos que no estén vinculados a la comisión de otros delitos puedan ser objeto de reproche penal en nuestro código. Y, por ello, planteamos también su supresión.

“Es una reforma democrática pendiente. Sé que muchos de ustedes están de acuerdo con la supresión de dichos artículos y sería una excelente noticia que votaran en conciencia por la libertad.”