Divendres passat vam obrir l'Oficina Parlamentària Territorial del Baix Empordà, en què almenys un cop per trimestre en Pere Vigo, com a diputat al Parlament de Catalunya, i jo mateix, com a senador representant de les comarques gironines a Madrid, estarem a disposició dels militants, regidors i alcaldes d'Esquerra, dels representants d'entitats, d'associacions i d'empreses, i dels ciutadans de la comarca per atendre les seves demandes i acordar les iniciatives que calguin per trobar-hi la millor solució. Entre altres, vam reunir-nos amb una representant de la Plataforma d'usuaris de Renfe, del corredor Figueres-Girona-Barcelona, que és de la Bisbal i agafa cada dia el tren a Flaçà per anar a treballar a Barcelona. Ens va plantejar quines eren les seves demandes, que compartim totalment, i vam acordar que des del Senat i del Congrés de Diputats plantejaríem les iniciatives que estiguessin al nostre abast per pressionar el Ministeri de Foment, Renfe i Adif perquè resolguessin d'una vegada els problemes que arrossega un servei públic com Renfe, de l'eficiència del qual depèn en bona part que la nostra economia sigui competitiva i puguem sortir ben parats de l'actual crisi.

Amb aquest motiu, aquesta mateixa setmana, he presentat aquesta bateria de 19 preguntes al govern espanyol:

A continuació trobareu la carta que han adreçat als seus clients i amics les responsables de la llibreria El Cu Cut de Torroella, organitzadora de l'acte:

Aquests dies està aflorant la punta de l’iceberg dels mètodes antidemocràtics de funcionament que formen part de les essències del PP, amb la particularitat que si no fa gaires anys els van servir per organitzar un cop d’estat a la Comunitat de Madrid, ara se’ls giren en contra en les lluites intestines pel poder, i el pastís que en la seva manera de gestionar l’acompanya. Enmig del que tant de bo acabés en una ensulsiada d’aquest partit d’arrel franquista (que ha monopolitzat el discurs de la dreta espanyola, en què conviuen l’extrema dreta-dreta, l’extrema dreta i la dreta espanyola, unides sobretot pel centralisme en la concepció de l’Estat i per l’anticatalanisme, l’altra cara de tons feixistes de la mateixa moneda), l’inefable Fraga se n’ha volgut rentar les mans amb un "Yo no sé absolutamente nada de este asunto, en mi tiempo no pasaban esas cosas [...] Y si alguien lo intentaba, (ha afegit el fatxa incorregible) yo le cascaba". Evidentment, en els seus temps franquistes i en la seva continuïtat, això no passava, era pitjor.

Esperem que aquesta crisi de la dreta espanyola els porti a una nova situació en què es desempalleguin d’en Fraga, del franquisme i de la corrupció. Serà difícil perquè ja s’estan començant a tapar les vergonyes i a tirar terra a sobre a tot l’escàndol, perquè s’hi juguen massa. Fraga en tot això pot semblar una anècdota, però convé no oblidar el que significa que un dels principals partits espanyols amb al voltant dels deu milions de vots tingui com a president d’honor i referent un exministre de Franco (de 1962 a 1969) que no solament no ha respost per les seves responsabilitats en els crims de la dictadura i dels governs del postfranquisme, ni ha fet la més mínima autocrítica o gest cap a les víctimes, sinó que els ha continuat justificant ja que per ell “el franquismo ha sentado las bases para una España con más orden" (com deia no fa gaire, ho podeu llegir aquí).

Avui he entrat al Registre del Senat aquestes tres preguntes:

L’actual president del Parlament Europeu, el Sr. Hans-Gert Pöttering, en una visita a Barcelona, els últims dies de gener, ha afirmat que la normalització de l’ús del català al Parlament i a les institucions europees depèn del govern espanyol, tot subratllant el fet que a les Corts Generals aquest ús no està normalitzat. Si això és així, quines mesures preveu adoptar el govern de l’Estat per normalitzar l’ús del català al Senat i al Congrés de Diputats, i al Parlament Europeu?

A punt d'encetar el nou període de sessions de les Corts Generals, val la pena recordar que en Joan Tardà, al Congrés de Diputats, i jo, al Senat, vam presentar 1.027 preguntes al govern espanyol en relació amb l'ús de la llengua catalana, la seva oficialitat i el plurilingüisme de l'Estat. Les vam presentar en català i en castellà, com fa l'Entesa al Senat des de la legislatura 2000-2004. Des de la legislatura passada, gràcies a una reforma del Reglament del Senat propiciada per Esquerra i l'Entesa, al Senat es publiquen en els butlletins oficials les nostres iniciatives de control al govern tal com les presentem en català i castellà. Al Congrés era la primera vegada que es presentava una iniciativa també en català i hi havia el dubte de si les acceptarien a tràmit, cosa bastant surrealista si tenim en compte que l'úinic que feiem és presentar-les en castellà... i en català. Ara acaben d'acceptar-les a tràmit al Congrés, però no les publicaran en català. Al Senat, la Mesa encara no les ha qualificat, sembla que ho farà la setmana entrant.

Aquestes preguntes són l'inici d'una campanya de llarg recorregut que junt amb el diputat Joan Tardà comptem portar endavant a Madrid a favor del màxim reconeixement i ús del català en les institucions centrals de l'Estat i en la relació d'aquestes amb els ciutadans.

El document amb què vam presentar les nostres primeres 1.027 preguntes a l'entorn de la llengua i l'Estat, i en què perfilàvem l'abast de la nostra iniciativa, és el següent:

L’any 2004, el govern socialista va iniciar el seu camí amb una apel•lació, en paraules del president del govern Rodríguez Zapatero, a la construcció d’una Espanya plural, de la qual el pluralisme lingüístic havia de ser un element consubstancial. No obstant, aquest compromís mai no es va arribar a traduir en un projecte real en què es visualitzés un avenç efectiu cap a un Estat plurilingüe, tal com es va fer palès en el moment que el Grup Socialista va sumar vots amb el PP per rebutjar un projecte de Llei de Llengües presentat per Esquerra Republicana i debatut en el Congrés dels Diputats.

De mica en mica, doncs, s’ha assolit un escenari en què torna a relativitzar-se i/o negar-se la discriminació que continua patint la llengua catalana per part del conjunt de l’aparell estatal. Un greuge prou evident, si ens fixem en la immensitat legislativa i reglamentària que protegeix la llengua oficial de l'administració espanyola, i els milions i milions d’euros que s’hi esmercen, en comparació amb la fràgil empara jurídica de la llengua catalana i el nul suport que rep per part dels ministeris, dels organismes que en depenen i de la potent xarxa d’empreses públiques.

Dissabte, aprofitant la presència de deumil.cat a la taula rodona que vaig moderar en la Jornada cap a la Independència que vam celebrar a Torroella, vaig fer pública la meva adhesió a la concentració per l'autodeterminació davant la seu de la Unió Europea: "Jo ja tinc el bitllet i us animo a fer fora l’escepticisme, a venir i a arrossegar-hi la vostra família i amics. Entre tots podrem."

Visiteu el web de deumil.cat i reserveu ja el vostre bitllet: FEM SENTIR LA NOSTRA VEU A EUROPA

Aquest dissabte, 24 de gener, s'ha celebrat amb èxit d'assistència i interès dels debats, la II Jornada cap a la Independència, organitzada per la secció local d'Esquerra de Torroella, en la qual han participat representants de les principals plataformes i entitats sobiranistes de Catalunya. Em va correspondre de presentar i moderar la taula rodona "Progressant cap a la Sobirania" (foto) a càrrec de Miquel Strubell (Sobirania i Progrés), Elisenda Romeu i Xavier Altadill (Plataforma pel Dret de Decidir) i Enric Canela (deumil.cat). El Punt, en parla així:

Vaig assistir a la manifestació de solidaritat amb el poble palestí de dissabte, 10 de gener, a Barcelona. La gent d’Esquerra hi vam voler ser presents però amb la nostra pròpia pancarta amb un lema prou explícit: “per la pau i la llibertat a Palestina”. Contràriament a altres trams de la manifestació, el nostre era força silenciós, de tant en tant corejàvem amb els altres manifestants “solidaritat amb el poble palestí”, però era evident que no compartíem l’odi als israelians que expressava una part dels manifestants. Va ser una satisfacció comprovar que érem capaços d’assumir una posició incòmoda, com encara ho és més la de la població palestina atenallada entre l'extremisme violent de Hamas i el militarisme i el segregacionisme israelià. És difícil, però hem de mirar de no deixar-nos manipular per ningú.

El camí de la pau passa pel refús del militarisme, de la intransigència armada. Els palestins tenen dret a un Estat propi democràtic, a uns territoris sense ocupació militar israeliana, sense murs... L’existència de l’Estat d’Israel ha d’estar assegurada; els palestins han de reconèixer-lo i girar l’esquena al terrorisme, a la violència. Hem de treballar perquè s’imposin l’alto el foc i la negociació, i hem d’ajudar la població palestina a sobreviure, primer, a reconstruir escoles, hospitals... i a construir unes estructures democràtiques, unes estructures dirigides a trobar camins per al desenvolupament econòmic i el benestar dels palestins, i no a la guerra i a la destrucció d’Israel.

Boicot a Israel? Hem de pressionar el govern espanyol perquè aturi qualsevol cooperació en el terreny militar, però pel que fa al comerç, a les relacions econòmiques, a les relacions culturals, a les relacions entre universitats... les hem de mantenir, alhora que reforcem l’ajuda i la cooperació amb els palestins. En la mesura de les nostres possibilitats hem d’alimentar la negociació, fer de pont entre els qui volen la pau a banda i banda, reforçar-los... i no alimentar el conflicte. Jo, almenys, ho veig així, i per això em vaig manifestar a Barcelona contra la resposta desproporcionada d’Israel davant la provocació de Hamas, contra la violència que alimenta la violència, contra el sofriment de la població civil palestina.